Un outsider és la persona que se situa fora de la línia oficial de l'organització política en la qual milita. Els outsiders, enemics del pensament únic, sempre fan la guitza, trenquen els motlles, són la veu crítica que reclama al seu partit que faci les coses de manera diferent. L'objectiu de l'outsider és arrossegar als seus companys de partit cap a posicions incòmodes però necessàries, anteposant els interessos del país als electorals. I no es troben a gust en el present perquè pensen en el futur, van més enllà de la política petita, la que tot ho redueix al curt termini.
En conflictes armats com el basc es fan imprescindibles per sacsejar l'immobilisme i les inèrcies de la classe política anestesiada per dècades de guerra. La mateixa funció van assumir en el seu moment Gerry Adams a Irlanda del Nord i Nelson Mandela a Sudàfrica. Ha estat Adams -líder del Sinn Fein i exdirigent de l'IRA- qui ha deixat constància del principal problema que afronta un outsider: "El grup de gent amb el qual és més difícil tractar durant un procés de negociació és la base pròpia, els teus". La negociació més dura, doncs, no és amb l'enemic, sinó amb la teva gent. Convèncer els teus de la necessitat de pactar, de renunciar a la força i obrir-se al pacte polític que desemboqui en la pau és la batalla principal. I això tant es pot aplicar als partits polítics, a les organitzacions armades i als governs. Tots ells necessiten outsiders per avançar. La política basca, de moment, en té tres. Es diuen Arnaldo Otegi, Jesús Egiguren i Juan José Ibarretxe.
Otegi, líder de la il·legalitzada Batasuna, és l'únic dels tres que ha aconseguit el que es proposava, canviar l'estratègia de l'esquerra abertzale i forçar el gir cap a les vies exclusivament polítiques. En un debat intern, no absent de greus tensions i friccions, ha sabut guanyar-se a la majoria de les bases del seu partit per deixar enrere la violència: "No existeix cap altre camí cap a la independència que aquell que es desenvolupi per vies pacífiques i democràtiques. No és compatible amb l'estratègia independentista el recurs a la violència armada. Crec que una estratègia eficaç per a la consecució dels nostres objectius ha de descansar sobre la nostra capacitat exclusiva de seducció democràtica."
Egiguren, el president dels socialistes bascos, no ha tingut tanta sort. Des de fa mesos, i davant els moviments de l'esquerra abertzale impulsats per Otegi, ha recomanat al PSE valentia i coratge per liderar un procés de pau: "Estem davant d'una realitat històrica que els pobles viuen en poques ocasions. Hem de dir als bascos que ens estem jugant el nostre futur i han d'exigir als polítics responsabilitat i no disputes. s l'hora que el ciutadà pressioni al polític i no el perdoni si, en aquesta qüestió, per electoralisme és un irresponsable." El Lehendakari López passa d'ell i un altre company del PSOE, el ministre de Foment, José Blanco, recomana a Egiguren que "guardi silenci" en els temes relacionats amb ETA.
El tercer outsider és Juan José Ibarretxe. En el llibre de memòries polítiques de l'antic Lehendakari escrit pel periodista Koldo Ordozgoiti, -El futur ens pertany- Ibarretxe es mostra convençut que "el dret a decidir és la clau de la solució" i demana al seu partit, al PNB, "ser valents, amb iniciativa política, sense por al fracàs. Si, contràriament, en qualsevol moment abaixéssim els braços, la resposta ens arribaria en forma de desafecte i d'una gran abstenció en les eleccions." Engrescar a la gent promovent el dret a decidir és la fórmula d'Ibarretxe, però no la del PNB. L'actual direcció del partit, encapçalada per Iñigo Urkullu, ha enterrat l'etapa sobiranista d'Ibarretxe i ha recuperat la tradició autonomista i el pacte amb el PSOE. L'exlehendakari va arribar a ser un problema per a l'Estat i ara, desactivat políticament i retirat de la primera línia, és una nosa per al PNB. Otegi, Egiguren, Ibarretxe, cadascú des de la seva posició, contribueixen a generar el clima propici per fer possible el canvi polític a Euskal Herria.
El problema, la tragèdia, és que a Espanya no hi ha outsiders que qüestionin la política antiterrorista del PSOE i el PP. Si a Espanya algú gosa quedar-se al marge del pensament oficial en matèria basca, de seguida és considerat un boig, un traïdor o un amic d'ETA. Queda molt per fer encara.
