I aplica a la política els seus coneixements cinegètics: "Se'ls ha de donar al cap i continuar fins acabar amb ells". Això és el que ha dit el monarca espanyol quan ha arribat a Mallorca per passar les vacances d'estiu, dies després de l'atemptat d'ETA contra dos guàrdies civils a Palmanova. El Borbó, acostumat a caçar ossos pels boscos d'Europa, creu que també es pot acabar amb ETA a trets
d'escopeta.
Quan el dictador Franco va designar Joan Carles com a successor seu a títol de rei el 22 de juliol de 1969, ETA només s'havia cobrat dues vides, les del guàrdia civil José Pardines i el comissari de la brigada d'informació de Sant Sebastià, Melitón Manzanas. Des de llavors, el grup armat basc ha mort 823 persones i ara el rei fa costat al govern de Zapatero i reclama mà dura. Per què el Cap de l'Estat se suma a l'aliança de ferro que comparteixen el PP i el PSOE contra l'esquerra abertzale? Per què tanca, com fa el ministre de l'interior, tota possibilitat de negociació si al 1999 va avalar el diàleg entre l'executiu d'Aznar i ETA amb un "cal intentar-ho" pronunciat durant una recepció al Palau d'Orient davant un reduït grup de periodistes? Per què abans sí que era possible explorar una sortida acordada i ara s'imposa la via de la força?
"Els únics mitjancers entre el govern espanyol i ETA seran els policies", ha advertit aquests dies plens de paraules gruixudes Alfredo Pérez Rubalcaba, que també ha descartat que Batasuna torni a la legalitat mentre ETA continuï viva.
La resposta a aquestes preguntes estan tancades en els dos principals escenaris negociadors de l'últim procés de pau frustrat: la basílica de Loiola, a Guipúscoa, i la seu de la Fundació Henri Dunant a Suïssa. En aquests dos llocs es va posar per escrit l'agenda política del conflicte basc, allò que s'ha de pactar i tot seguit dur a terme perquè ETA es desactivi. L'acord no va ser possible i les tres parts implicades en el procés -ETA, l'Estat espanyol i el PNB- tenen la seva part de responsabilitat. Però del fallit procés iniciat públicament el 2006 amb una treva, Espanya va sortir espantada i afeblida davant els mitjancers internacionals involucrats en l'operació.
Espantada per què l'executiu de Zapatero va descobrir amb gran disgust que la solució política i democràtica al problema basc és ja inevitable. Madrid pot endarrerir la data per reconèixer que el poble basc té dret a l'autodeterminació, però no pot evitar que això acabi passant. Com ja va advertir als anys 80 el socialista basc, Ramón Jauregi, "no els donarem ara el que els haurem de donar al final", en referència a l'autodeterminació. El que està en joc aquests mesos i els pròxims anys és que quan es torni a donar un nou procés de pau, -que es donarà- l'esquerra independentista estigui afeblida al màxim, tant que no pugui condicionar l'agenda política del conflicte.
Perquè l'Estat, del rei a Zapatero passant pel PP, són conscients que l'única solució possible és que totes les parts seguin de nou en una taula. I sense la policia, Espanya no té arguments polítics suficients per evitar que els bascos facin ús de les urnes per guanyar la llibertat si així ho desitgen. El que està en joc és tan greu -la unitat territorial personificada en la figura del rei- que l'Estat no ha tingut cap inconvenient en sacrificar, per primera vegada des de la Transició, al PNB, i desallotjar-lo del poder a Euskadi. L'unionisme espanyol necessita mantenir l'estat d'excepció política a Euskal Herria, amb una esquerra abertzale il·legalitzada i amb un PNB autonomista a l'oposició, sense tics sobiranistes i ben moderat, per assegurar-se el control de la situació, dels temps i de d'immobilisme.
"Que res no es mogui i així res no canviarà" és la màxima que s'ha instal·lat en el nacionalisme espanyol juntament amb la de "guerra total a ETA". El rei ha oblidat allò del "parlant la gent s'entén" que va dir un dia no massa llunyà i ha agafat el fusell. Sap que no es poden matar mosques a canonades, però si no es vol fer política amb totes les conseqüències, és la millor manera de passar el temps i d'ajornar una solució democràtica per a Euskal Herria. I la democràcia li fa por, aquest és el taló d'Aquiles del Regne d'Espanya. La paradoxa és que radicalitzant el conflicte l'únic que aconsegueix l'Estat és accelerar precisament el que pretén evitar.
Mentrestant, la cacera continua. No servirà de res. Tot aquest temps és temps perdut.
