Entre el 10 i el 12 de juliol de 1997 van passar dos fets objectius: ETA va segrestar i assassinar al regidor popular d’Ermua, Miguel Ángel Blanco, i el Govern espanyol no va fer un sol gest per intentar salvar la vida del jove de 29 anys. ETA va ser la responsable del crim però l’aleshores president, José María Aznar, tancà qualsevol possibilitat de negociar les demandes plantejades per l’organització basca, el trasllat en 48 hores dels presos d’ETA a centres d’Euskadi i Navarra. Com reconeix avui el llavors ministre de l’interior, Jaime Mayor Oreja, “el Gobierno ya había tomado la decisión de no negociar” i donava per fet –dos dies abans de produir-se– que la mort de Miguel Ángel Blanco “iba a ser una realidad”.
Feia un any que el PP havia guanyat les eleccions i la primera mesura que va adoptar Aznar va ser trencar els fils de comunicació amb ETA que l’anterior president, el socialista Felipe González, mantenia a través de l’argentí i premi Nobèl de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel. En el moment del segrest, doncs, el PP es troba amb un problema afegit i creat per ell mateix: no té cap interlocutor a l’altra banda. L’Estat abandona, deixa sol a Blanco en mans dels seus botxins. Abans que ETA li dispari dos trets al cap, el govern espanyol ja l’ha condemnat i, per blindar-se davant l’opinió pública, posa en marxa una estratègia amb la qual pretén defugir futures responsabilitats.
El mateix dia del segrest Mayor Oreja assegura que “no estamos ante un simple desafío al Gobierno, es un pulso al conjunto de la sociedad, especialmente a la sociedad vasca.” En aquesta mateixa línia, els responsables del CESID, els serveis secrets espanyols, ofereixen a l’executiu del PP dos lemes per afrontar la crisi: “Todos somos Miguel Angel” i “Vascos sí, ETA no”. A deu anys vista resulta esfereïdor constatar com en aquelles hores la societat espanyola –també la catalana– tots els mitjans de comunicació i els partits polítics van assumir sense cap mena de crítica la postura inflexible d’Aznar. Ho recorda deu anys més tard la mateixa Mari Mar Blanco, germana de l’assassinat, amb un punt d’orgull i de satisfacció difícils d’entendre davant la mort d’un ésser estimat: “Ningún partido democrático, ni el Gobierno, ni la sociedad pensó en ningún momento en claudicar, aún a costa de saber que ETA cumpliría su amenaza. Todos tuvimos claridad en el análisis de la situación y en cómo responderíamos. El Gobierno se mantuvo firme. Ni Jaime Mayor Oreja, ni José María Aznar se plegaron a las imposiciones de ETA. El Gobierno actuó por convicción, por responsabilidad y por coherencia con lo que el pueblo español le pedía. Si hubiéramos cedido, hubiéramos salvado a Miguel Ángel pero ¿cuántos como él hubieran venido después?" Assumint la raó d’Estat per sobre de la vida del seu germà, Mari Mar Blanco clama avui contra el diàleg entre Zapatero i ETA perquè “hace diez años en ningún momento pedí al Gobierno del PP que negociara a pesar de que la vida de mi hermano estaba en peligro.” És humà veure les coses així a causa del dolor sofert. També és terrible, però no és exacte. Mari Mar Blanco s’enganya a si mateixa, possiblement perquè necessita fer aquest exercici de desmemòria per suportar l’absència del seu únic germà. Precisament, durant aquelles dramàtiques 48 hores, la única veu que es va alçar a favor de la negociació va ser la seva. Actuant com a portaveu de la família, Mari Mar es va adreçar al mig milió de manifestants que va sortir a Bilbao el 13 de juliol per exigir la llibertat de Miguel Angel Blanco amb aquestes paraules: “Volvemos a reiterar en esta cuenta atrás la imperiosa necesidad de que las personas que tienen en su mano el feliz desenlace de este secuestro se entiendan. Como familia, que sufre la ausencia de un ser querido, decimos al Gobierno y a las personas que retienen a mi hermano que todo en esta vida se puede solucionar con buena voluntad, con acercamiento de posturas y con flexibilidad en los razonamientos (...) luego no consuelan ni los comunicados ni las proclamas, que llegan tarde; lo que hoy no es, mañana puede ser.”
La dona que va pronunciar aquestes paraules, avui presidenta de la “Fundación Miguel Ángel Blanco”, ha lliurat a José María Aznar el premi “a la convivència” en un acte celebrat a Bilbao. En el seu discurs agraint el guardó, Aznar insistí que el regidor era innocent i que “sobre sus asesinos y sus cómplices cae toda y la única responsabilidad del crimen.” Adolfo Pérez Esquivel no pensa el mateix. En una entrevista concedida anys enrere al desaparegut diari madrileny “Ya”, aquest defensor del drets humans assegurava que “Aznar es responsable de la muerte de Miguel Ángel Blanco.” Han passat deu anys, però continuen la desmemòria interessada i l’ús polític que el PP fa de la figura de Miguel Ángel Blanco.
