Totes les travesses atorguen als socialistes bascos un ampli ventall de possibles equacions polítiques per fer-se amb el poder a Euskadi en les eleccions de l'u de març. En canvi, el PNB disposa d'un marge de maniobra més reduït. La fórmula més còmode per a Ibarretxe seria repetir tripartit, però perquè això passi, primer, cal que les tres forces que composen l'actual govern basc millorin resultats i sumin prou parlamentaris per garantir que els números quadrin. I segon, cal tenir present que Eusko Alkartasuna es presenta en solitari i cada cop està marcant més distàncies respecte del PNB, amb un discurs clarament independentista i també molt crític contra els dirigents penebistes. En política tot és possible, però Eusko Alkartasuna hauria de fer un gran esforç per justificar una reedició del tripartit. Seria desfer el camí iniciat els últims mesos. El retorn d'EA a la casa del pare, a Can Sabin Etxea, no seria gens senzill de justificar. O potser sí, ja veurem.
En qualsevol cas a Euskadi tothom té clar que al PNB no li passarà el mateix que a CiU a Catalunya. Abans de perdre el poder, la formació d'Iñigo Urkullu pactarà amb el dimoni si és necessari. Per tant, un acord de govern entre penebistes i socialistes és ben possible, fins i tot sacrificant a Ibarretxe en aquesta operació.
El PSE no tanca la porta a cap fórmula de govern, però sí té una cosa molt clara: qualsevol pacte passa perquè Patxi López sigui Lehendakari. Si la penyora que ha de pagar el PNB per no acabar a l'oposició és el cap de Juan José Ibarretxe, l'entregarà en safata. Els dirigents de Sabin Etxea estan disposats a pagar aquest preu perquè són més pragmàtics que ningú. López no recolzarà mai un executiu basc presidit per Ibarretxe, el gran defensor de consultar als ciutadans. Si es donés aquest escenari, suposaria un retorn a les dècades dels anys 80 i 90 marcades pels governs de coalició entre penebistes i socialistes. Ara, però, la diferència d'aquesta nova cohabitació estaria en que el Lehendakari no seria un home del PNB, sinó del PSE. Descartada la possibilitat que cap força política obtingui la majoria absoluta, la gran pregunta no és, doncs, si el PNB està disposat a pactar amb els socialistes l'executiu d'Euskadi. En cas que sigui realment necessari i convenient per a la supervivència política, ho farà. No oblidem que el PNB és, per sobre de tot, un partit de poder. El gran dubte és què vol fer el PSOE. Fins a quin punt està disposat Zapatero a fer mal al PNB? Situada la qüestió en aquests paràmetres, el dilema del president espanyol és: pactar amb el PP i desallotjar del govern al PNB, o bé evitar que el PNB passi a l'oposició i mantenir-lo controlat i limitat en un govern liderat per Patxi López.
Què interessa a Zapatero? Un PNB radicalitzat a l'oposició o un PNB moderat que faci de cunya contra l'independentisme basc des de la principal institució del país? La resposta l'ha avançat el mateix Zapatero fa uns dies. Segons el president espanyol el sentiment independentista a Euskadi, Galicia i Catalunya es reduirà i pronostica que guanyarà cada cop més espai la defensa d'un autogovern fort. Aquest és el vaticini-desig de Zapatero. Un plantejament polític que no topa amb els interessos autonomistes del PNB. Almenys així es desprèn de les paraules de Josu Erkoreka, el primer dirigent penebista que, per fi, ha trencat el tabú i ha obert la porta a un pacte amb el PSE sempre que l'acord sigui "constructiu, busqui l'estabilitat, garanteixi l'autogovern i cerqui instruments per sortir de la crisi econòmica."
Potser, al capdavall, el dilema de Zapatero no serà tant complicat com es podria esperar. Caldrà veure què diuen les urnes, però si dos volen entendre's, s'entendran.
