Durant onze anys ha estat el feu del PP i ara torna a control del PNB. Xabier Aguirre és el nou president de la Diputació Foral d’Àlaba amb el suport dels 14 escons del seu partit i amb els dos d’Eusko Alkartasuna. D’aquesta manera, tot i ser la tercera força política del territori, el PNB s’ha beneficiat de l’enfrontament de populars i socialistes –cadascún d’ells amb 15 representants– que han deixat escapar l’oportunitat d’aprofitar la seva àmplia avantatge per imposar novament un govern constitucionalista. Tot i els magres resultats de les passades eleccions locals obtinguts per la formació de Josu Jon Imaz –només va guanyar amb claredat a Biscaia i per primera vegada va perdre a Guipúscoa– la sort li ha estat propícia i ha pogut arreglar porteriorment el que no va ser capaç d’assolir a les urnes. I no li ha pogut sortir més bé.
Ara mateix el PNB governa les tres diputacions forals basques. La “reconquesta” d’Àlaba suposa una injecció de moral pels abetzales i constitueix una greu pèrdua política per l’espanyolisme ja que, especialment el PP, sempre ha posat com a exemple per exportar a la resta d’Euskadi la seva gestió al capdavant de la Diputació Foral alabesa. Cal recordar que en el sistema del Concert Econòmic basc són les hisendes forals –i no pas el govern autonòmic– les encarregades de recaptar els impostos i això les converteix en unes institucions molt poderoses i amb un gran marge de maniobra per dur a terme qualsevol projecte que es proposin.
Fins ara, l’oposició del PP i l’ambigüitat del PSE havien impedit, des d’Àlaba, impulsar una vella aspiració penebista: la fusió de les tres caixes basques, la BBK biscaïna, la Kutxa guipuscoana i la Caja Vital alabesa. La inesperada triangulació postelectoral que ha permès al PNB controlar el poder foral des de Bilbao, Sant Sebastià i Vitòria obre la porta a recuperar el vell somni de la fusió de les caixes, un projecte del tot rebutjat pels populars perquè sospiten que l’objectiu d’aquesta operació financera és la creació d’un Banc d’Euskadi al servei del nacionalisme basc.
Paral.lelament, en el terreny econòmic i també a Àlaba, el PNB té un altre motiu de celebració perquè ha aconseguit situar a un home de la seva confiança, Juan José Azurmendi, a la presidència de la patronal alabesa, el SEA, fins ara molt escorada cap a les posicions del PP. A Navarra, mentrestant, no s’acaben de posar d’acord per conformar el govern i si pel 18 d’agost la situació no es resol, la comunitat foral es veurà abocada a repetir les eleccions autonòmiques. Aquesta és una possibilitat real, l’altra és que UPN, amb el permís dels socialistes, continui gestionant aquest territori en minoria.
Els dirigents del PSN –teledirigits des de Madrid– han evitat, després d’un mes de negociacions, tancar un acord amb Nafarroa Bai i amb Esquera Unida per fer realitat el canvi polític a Navarra amb un govern progressista i basquista. Zapatero ho ha fet impossible perquè no vol cap connivència amb forces abertzales a vuit mesos de les eleccions generals. Tem que els ciutadans espanyols, esperonats pels retrets del PP, puguin castigar al PSOE si gosa desbancar del poder a la dreta regionalista navarresa liderada per Miguel Sanz. La imposició de Ferraz, que ha fet naufragar els intents d’un pacte amb Nafarroa Bai, ha provocat una rebel.lió en una part de la militància i dels quadres del partit socialista navarrès, partidaris de la col.laboració política amb els abertzales i contraris als dictats que venen de Madrid.
Fins ara, tant el PP com el PNB asseguraven que la situació d’Àlaba i la de Navarra estaven connectades i que es perfilaven en tots dos territoris aliances constitucionalistes. Això no ha passat finalment a Àlaba i ara caldrà veure que acaba succeïnt a Navarra en les pròximes setmanes. En qualsevol cas s’ha de tenir present que per a l’espanyolisme –representat a parts iguals pel PP i el PSOE– Navarra, i no Àlaba, sempre ha suposat una “qüestió d’Estat”, una peça del puzzle del conflicte basc a la qual no està disposat a renunciar-hi mai.
