Alguna cosa falla si el principal enemic del procés de pau, el PP, es permet el luxe de presumir que les enquestes li són propícies, que té probabilitats de guanyar les pròximes eleccions espanyoles, que no està aïllat, que no canviarà d’estratègia i que es troba en el millor moment d’aquesta legislatura. Tot això és el que ha constatat Mariano Rajoy en la seva recent visita a Bilbao. L’immobilisme de Zapatero és el causant de l’optimisme dels populars. A més, l'última enquesta del CIS confirma que entre els espanyols guanya posicions la por davant d’ETA, factor que, en qüestió de vuit mesos, ha passat del cinquè al tercer lloc en el rànking del que més preocupa als ciutadans de l’Estat.
Tot són bones notícies per al PP: la kale borroka continua, el bloqueig del procés de pau persisteix, ETA fa incursions per Biscaia i Guipúscoa obrint nous zulos amb armes... I mentrestant el PSOE continua obsessionat en enviar missatges de fermesa, vantant-se de no haver fet res durant nou mesos, des que ETA va anunciar l’alto el foc.
El balanç de la gestió del govern espanyol en aquesta matèria és més que decebedor. Zapatero no va aprofitar la il.lusió del nou escenari obert el 22 de març per endegar iniciatives agosarades, que consolidessin el procés i descol.loquessin al PP. Ha fet just tot el contrari, és a dir, no res. Ha deixat passar el temps pensant que l’esquerra abertzale es desgastaria i que cauria rendida als seus peus. La nova conjuntura política –tres anys sense víctimes d’ETA i alto el foc permanent- no ha vingut acompanyada de mesures de distensió i d’una treva dels poders de l’Estat. La llei de partits continua intacta i, per tant, Batasuna il.legalitzada, condemnada a fer política des de la clandestinitat, el càstig de la dispersió als presos d’ETA i als seus familiars, concebut en una època de gran violència, continua vigent, sense cap retoc.
De fet, els problemes en el “front penitenciari” s’han agreujat. Iñaki de Juana Chaos roman en vaga de fam des de fa més de 50 dies, i és el millor exemple de la diferent vara de mesura de l’Estat espanyol. La justícia no és cega: els condemnats per la guerra bruta ja són a casa sense complir les penes imposades i de Juana, que ja ha complert la seva des del 2004, veu com li cauen dotze anys més de propina per escriure dos articles publicats al diari Gara. Li tocava al govern socialista desactivar totes aquestes mines, protegir el procés de pau i preservar-lo dels atacs interns i externs.
Zapatero no es mou perquè no vol i, sovint, s’escuda en l’oposició frontal que practica el PP per justificar el seu immobilisme. Sap que el problema no és ETA, sinó el conflicte polític que pateixen els bascos des de fa dècades. Li fa por entrar en el debat del “dret a decidir” que és el que reclama la majoria de la societat basca. L’esquerra abertzale ja ha dit que respectarà allò que decideixin els bascos en una consulta democràtica sobre el seu futur, fins i tot si la majoria rebutja la via independentista.
Però l’important no és tant el resultat de la consulta, sinó la possibilitat de celebrar la consulta en si, sense imposicions, excuses ni limitacions. Aquest és el debat que encalla el procés. Està disposat Zapatero a fer política, a preguntar als bascos què volen ser i a admetre la resposta encara que no li agradi? És la qüestió que s’ha negat a contestar el 2006 i que ara torna a tenir plantejada en el 2007 que tot just comença. A curt termini, l’evolució positiva o negativa del procés de pau dependrà de si Zapatero aposta per seguir fugint d’estudi o de si afronta el conflicte basc amb la decidida voluntat de resoldre’l definitivament.
