"Iran, l’opció de les armes?" és el títol del recent llibre de François Heisbourg, especialista en qüestions internacionals i d'estratègia. No pot arribar en millor moment donada la psicosi de possible i probable guerra que s’està creant des de fa setmanes a partir de la suposada preparació d'un atac dels Estats Units per destruir les seves instal·lacions destinades a dotar el país d’armament atòmic. Les veus procedents dels Estats Units i França anunciant l’atac, a no ser que l’Iran faci marxa enrera en el seu programa nuclear, són nombroses i altament qualificades, com les del president francès Sarkozy o el seu primer ministre Fillon o el seu ministre d’Afers Estrangers, Kouchner.
L’autor del llibre considera que si l’Iran adquireix l’arma nuclear en poc temps es produirà una proliferació d’aquest tipus d’armament per tota la regió de l’Orient Mitjà, és a dir, que tots els estats que puguin l’adquiriran. Aquest perill de proliferació, afirma, no quedarà reclòs a la regió sinó que pot escampar-se com una taca per a la resta del món. Altre aspecte a tenir en consideració és que donada la inestabilitat existent a la zona i la proliferació de conflictes tant interns com internacionals, podria arribar-se a veure un “conflicte atòmic”.
L'obra situa el tema, les ambicions nuclears de l’Iran, en el seu context històric, des de la fi dels anys 50, quan l'energia atòmica era sinònim de modernitat, fins a les ambicions imperials del règim del xa, seguides per les apetències de predomini regional de l’actual règim dels aiatollahs i fins arribar a les declaracions bel·licoses del president Ahmadinejad que fa anuncis reiterats triomfals en el sentit d’estar prop de culminar el procés d’enriquiment de l’urani o de fer desaparèixer del mapa a l’Estat d'Israel. Segons el llibre l’Iran podria obtenir l’arma nuclear entre els anys 2008 i 2010, “si aquest és el seu objectiu”.
Hi ha un apartat dedicat a explicar les raons per les quals el règim dels aiatollahs s’ha llançat a l’aventura nuclear com recuperar el prestigi a nivell internacional, el fet que Israel ja disposi d'un arsenal nuclear, el desig de consolidar i ampliar la seva hegemonia regional, el somni de certs sectors religiosos d'unificar l’Orient Mitjà en contra del món occidental,... Pel que fa a les reaccions internacionals es fa la crònica i anàlisi de les ocasions perdudes, del que s’ha fet i el que es podria haver fer.
Heisbourg exposa tres escenaris possibles: 1) la cooperació, que es produiria si l’Iran renuncia a la vessant militar del seu programa nuclear i s’obren unes negociacions globals, 2) el compromís, si el règim pot fabricar la bomba però no ho fa i expressa la seva ferma voluntat de restar dins del domini del nuclear destinat a usos civils, escenari que portaria a una proliferació de programes de recerca nuclear a la regió i obriria les portes a un conflicte, 3) la confrontació, si els Estats Units, Israel i els seus aliats no accepten un Iran dotat d’armes nuclears i intervenen militarment. Per l’autor es l’hora de les opcions: el recurs a les armes o el risc de proliferació nuclear descontrolada. Què és pitjor, atacar o no atacar?
