Amb aquest mateix títol el diari milanès "Corriere della Sera" ha publicat un comentari d'un llibre de Hans van Wees, "La guerra dels grecs", ara traduït a l'italià,  sobre l'esperit bel·licós des de la Grècia clàssica al fonamentalisme d'avui en dia.

El fenomen de la guerra era un fet central a la història de la Grècia arcaica i la vida social girava al seu voltant, des de l'ingrés com a ciutadans dels homes, com a guerrers, fins al llenguatge amorós que s'expressava amb paraules de guerra i conquesta.. Això queda reflectit a la història ja que si no hi havia guerra no hi havia relat històric i així ho definien des de Diodor de Sicília, a l'època cesariana, fins a Tàcit, a l'època antoniana, que envejava els historiadors del passat, com Tito Livio, que van poder narrar guerres de gran abast i conflictes civils terribles i no una "pau immòbil amb prou feines interrompuda per conflictes".

 

La "Ilíada" és un exemple de llibre centrat al voltant de la guerra i del conflicte civil i la lluita entre caps per la possessió d'una esclava. Per Tucídides escriure història era escriure sobre les guerres, els seus orígens, les seves conseqüències, el seu desenvolupament, començant per les guerres civils. La ciutat grega més coneguda en aquella època era la d'Atenes i es calcula que estava  en guerra cada dos o tres anys entre el 490 i el 336 abans de Crist. Per Eràclit la guerra "és el pare de totes les coses" i la virtut, a la poesia grega, és, sobretot, una virtut guerrera fins a l'extrem que per alguns poetes morir lluitant a primera línia  era un final molt bonic. .

 

Durant l'època romana a Itàlia  el poder era del subjecte que guanyava. El que manava era el "populus romanus", és a dir, l'exèrcit romà era el poble romà. Exèrcit i poble eren la mateixa cosa.  I el poble elegia els seus magistrats en votacions a partir de les centúries, el que avui dia anomenem una companyia. Cada centúria tenia un vot. Els magistrats eren elegits al Camp de Mart, és a dir, a la zona situada a les portes de la ciutat on s'efectuaven els exercicis militars. Aquest model d'unió, de simbiosi, entre exèrcit i poble va ser recuperat a l'Alemanya de la Primera Guerra Mundial per desqualificar la primacia dels polítics professionals sobre l'exèrcit, era el suport ideològic per al que alguns historiadors han qualificat de la dictadura del general Ludendorff.

 



La pau olímpica enmig d'una ideologia de la violència-

 

Tanmateix, a l'antiga Grècia també hi havia corrents de pensament en favor de la pau, sobretot, a partir del moment en que es va veure clar que no era possible una hegemonia. Durant les festes panhel·lèniques (festes de tots els grecs a la ciutat d'Olímpia i altres indrets) s'imposava una suspensió dels conflictes i les rivalitats passaven del camp de batalla al camp de competició esportiva. Una de les cerimònies anuals més importants a la ciutat d'Atenes era la sepultura dels qui havien mort, durant aquell any, en la guerra. En aquestes cerimònies es pronunciaven discursos en que s'explicava com es feia la guerra i com la feien i la preparaven els enemics. L'autor, Hans van Wees, afirma que "a la cultura, a la societat, a la política i a l'economia dels grecs hi havia molt elements que empenyien a la comunitat a recórrer a la violència".

 

El model grec de guerra basat en l'autoestima  i el sentit de superioritat vers el model dels  "bàrbars" (els no grecs)  basat en  l'hostilitat. Aquest model ha enlluernat a molts autors moderns, com Nietzsche. A més a més, alguns historiadors hi troben les arrels ideològiques de la suposada superioritat d'Occident sobre la resta del món. Prenen el model de les guerres gregues contra els troians i els perses com el símbol del destí victoriós i de la superioritat d'Occident. El millor antídot contra el fonamentalisme occidentalístic ha estat el llibre "Món i Occident" d'Arnold Toynbee.