El llibre Contra l'Il·luminisme. Des del segle XVIII a la guerra freda, es la última obra de Zeev Sternhell, docent de ciències polítiques a la Universitat de Jerusalem i autor també de Ni esquerra ni dreta i Naixement de la ideologia feixista. Fa vint-i-cinc anys, a Ni esquerra ni dreta, Sternhell identificava les arrels del feixisme no sols en la crisi derivada de la I Guerra Mundial, sinó també en el pensament i els moviments irracionalistes que van difondre's per Europa a finals del Vuit cents. En la seva última obra, l'autor amplia l'objecte de la seva recerca a tres segles d'història respecte els seus anteriors treballs en els quals "reflectia el feixisme com el centre de un moviment anti-il·luminista que naix de la filosofia de les Llums i s'estén a traves de diferents etapes i formes fins els nostres dies", segons diu el mateix autor.
En la seva última obra, Sternhell afirma que la catàstrofe del Nou cents no sols és producte de la Gran Guerra i de la crisi de fi de segle sinó part de una onada llarga que des de Giambattista Vico, Johann Gottfried Herder i Edmund Burke arriba fins els neoconservadors nord-americans. Identifica els corrents de pensament contraris a les Llums i a la Revolució francesa, que prediquen l'anti-racionalisme, l'anti-universalisme, la idea de que la comunitat és mes important que el individu. El concepte de nació, explica l'autor, tenia bàsicament dues definicions, la de la Enciclopèdia de Diderot i D'Alembert, segons la qual la nació era un grup de individus que vivien en el mateix territori sota el mateix govern (sense referències a la cultura ni a la història ni al llenguatge ni a la religió) i la de Herder, que definia la nació com un cos vivent les parts del qual són els individus. Des del punt de vista intel.lectual "el més característic moviment anti-il.luminista està representat pels neoconservadors nord-americans", afirma Sternhell. Una font d'inspiració d'aquests neconservadors es Burke, que dissocia la revolució anglesa del 1689 de la Revolució francesa de un segle després. Els neoconservadors  rebutgen la Revolució francesa negant que fos portadora de valors universals. L'historiador israelià analitza el cas del filòsof italià Benedetto Croce, qui a finals del Vuit cents estava contra Rousseau, les Llums i la democràcia per passar després a ser l'autor del manifest antifeixista. El líder liberal de la postguerra havia enterrat el predicador anti-il.luminista que havia donat suport a Mussolini en els seus inicis. L'historiador discrepa d'Hannah Arendt, autora de Els orígens del totalitarisme, que ataca la Revolució francesa i els drets humans quan escriu, inspirant-se en Burke, que "la pèrdua dels drets nacionals ha portat en tots els casos la pèrdua dels drets humans...els internats en camps de concentració se n'han adonat... que l'abstracte nuesa del ser res més que home era el màxim perill". Sternhell replica que "els hebreus no van ser exterminats perquè una vegada desposseïts de la ciutadania els quedava sols la qualitat de ser humans, sinó perquè aquesta qualitat els era negada, perquè la idea de una naturalesa humana comuna a tots els homes, la idea d'un dret natural vàlid per a tothom i per sempre havia desaparegut en el curs de la llarga lluita contra les Llums".

També ataca al pensador liberal Isaiah Berlin, que considerava el racionalisme com l'arrel del mal perquè conduïa a la utopia, a la idea, la més nefasta, segons la qual l'home pot canviar el món, mata els instints i la força vital, destruir els lligams quasi carnals que uneixen una comunitat ètnica, ja que això fa viure en un mon quimèric. Així mateix, desqualifica a l'historiador de la Revolució francesa François Furet qui en els últims anys de la seva vida s'havia acostat al pensament neoconservador i a l'anàlisi d'Ernst Nolte, que considerava el nazisme com una reacció natural i legítima a la revolució russa. L'autor afirma estar convençut de que "la utopia es el somni de la raó, pot tenir efectes desastrosos i alhora obrir horitzons al futur. No per això hem de resignar-nos al fet que el món no es pugui canviar. La revolució soviètica no és l'única manera d'introduir canvis. Pensem en la democràcia que fa un segle i mig era considerada una utopia a gran part del món o en el sufragi de les dones que fa cent anys a Europa era un somni, o en la legislació social, un dels factors que ha convertit Europa en el lloc on millor es viu del món".

L'historiador israelià considera a Jurgen Habermas el més gran representant del pensament il.luminista avui dia a Europa i a Jacques Derrida, el filòsof francès mort el 2004, el seu major antagonista, que deia que "sols hi havia un pas entre l'humanisme i el racisme, el colonialisme i l'eurocentrisme".