Amb aquest títol fa uns dies el diari francès Le Monde publicava un llarg article sobre l'últim llibre de Paul Krugman, "L'Amèrica que volem" (Flammarion, 354 pàgines amb el preu de 22 euros), professor d'economia a la universitat de Princeton (Nova Jersey, Estats Units) i un dels més decidits crítics de president Bush i la seva administració, fa en el text una crida al Partit Demòcrata perquè reinventi l'Estat del benestar del segle XXI.


Els Estats Units de desprès de la Segona Guerra Mundial eren una societat de classes mitges, ja que el conflicte bèllic havia fet pujar els salaris i desenes de milions de nord-americans van passar de la pobresa rural o les barriades pobres de les ciutats a ser propietaris i disposar de una vida confortable com mai havien conegut. Els rics eren molts pocs i els pobres constituïen una minoria bastant reduïda. Per tant, la gran majoria de la població vivia en condicions materials més o menys homogènies i decents. En el camp polític existia un ampli consens entre republicans i demòcrates sobre la política estrangera i diversos aspectes de la política interior. Els republicans respectaven els avenços que va suposar el New Deal i es pot dir que uns i altres estaven d'acord en els valors fonamentals.

Els anys 80 van alterar aquest estat de les coses donat que van créixer fortament les desigualtats socials i econòmiques mentre que la vida política es polaritzava i "demòcrata" és convertia en sinònim de liberal i "republicà" de conservador. Aquesta tendència ha perdurat fins a l'actualitat ja que la desigualtat d'ingressos és cada vegada més forta i la divisió política és cada vegada més accentuada. Però no és pot dir que els demòcrates s'hagin tornat d'esquerres ja que Bill Clinton va governar més a la dreta que Jimmy Carter i, fins i tot, que Richard Nixon, però resulta evident que els republicans se n'han anat cap a la dreta com es veu quan es compara la presidència de George Bush amb la de Gerald Ford.

Tot el poder pels conservadors

 El consens entre els dos partits es va acabar quan el Partit Republicà va passar a mans de una nova força radical, el "movement conservatism" o "conservadorisme de moviment". Aquesta tendència política ha assolit el seu màxim poder a partir de les eleccions del 2004 quan el president Bush va intentar desmantellar la caixa de jubilació pública (Social Security), una de les més importants institucions del període del New Deal.

Fa mig segle va néixer el "nou conservadorisme", un petit moviment que s'expressava a través de la "National Review", on es defensava el dret dels estats del sud a evitar que els negres poguessin votar i es qualificava el dictador espanyol, el general Franco, com a "autèntic heroi nacional". Era un crit de protesta contra la política dels republicans, amb el aleshores president Eisenhower, de respectar l'herència del president Franklin Roosevelt. El moviment va anar creixent fins a convertir-se en poderós passant a anomenar-se "conservadorisme de moviment". És una xarxa de persones i institucions que no sols domina el Partit Republicà sinó també grups de premsa i televisió, nombrosos "think tanks" (institucions que generen pensament i opinió), empreses editores... Avui dia dins del Partit Republicà en queden pocs que no estiguin dins aquest moviment conservador, que està generosament finançat per algunes de les grans fortunes del país i un cert nombre de grans empreses, contraries a l'herència del New Deal.

El conservadorisme de moviment ha passat de ser un moviment marginal a constituir un actor central de la vida política i econòmica nord-americana, des del moment que va demostrar que era capaç de guanyar les eleccions. Ronald Reagan va mostrar el camí, iniciant la seva carrera política jugant amb la por al comunisme i explotant la hostilitat dels electors blancs contra el moviment dels drets civils. No es pot oblidar de cap manera que el pecat original dels Estats Units és l'esclavatge, que durant segles ha estat un país racista i que es la única economia dels estats desenvolupats que no garanteix una sanitat pública a tots els seus ciutadans. Reagan va iniciar la seva campanya de 1980, que el va portar a la presidència, defensant els drets dels estats i el 1995 els republicans van fer-se amb el control del Congrés (Cambra de Diputats i Senat) quan la població blanca del sud va passar de manera massiva del vot demòcrata al republicà.

Corrupció i ineficàcia

Els republicans van tornar a guanyar les eleccions legislatives del 2003 explotant el tema del terrorisme i el 2004 Bush va ser reelegit president assolint el conservadorisme de moviment la seva màxima potència. En ocupar l'Iraq el president Bush creia que una guerra petita i victoriosa consolidaria aquesta base de poder però la guerra no ha anat com es pensaven els conservadors. Quans els dirigents del conservadorisme de moviment han controlat tot el poder ha quedat clar la seva ineptitud per governar ja que van partiditzar-ho tot, nomenant a tort i a dret partidaris seus per a tota mena de càrrecs, en funció de la ideologia i no de la capacitat personal, creant una corrupció galopant que va quedar al descobert amb les nombroses i enormes equivocacions en la gestió de la guerra de l'Iraq i en el desastre causat per l'huracà Katrina. Aquesta situació va portar a la gran victòria dels demòcrates a les eleccions legislatives del 2006.

Un altre factor que juga en contra dels republicans és que l'electorat cada vegada és menys blanc ja que creix el nombre de nord-americans negres, hispans i d'origen asiàtic, hi ha una evolució de la mentalitat collectiva cap a l'esquerra, segons detecten les enquestes d'opinió a partir dels anys 90, en temes de política interior i que el factor racial va perdent importància de manera gradual, és a dir, que disminueix el racisme dins la societat nord-americana.

El conservadorisme de moviment té el diner de la seva part, però aquest factor no és suficient per poder seguir governant i destruint la herència del New Deal. Ara sembla possible que el 2009 els Estats Units tinguin un president demòcrata i un Congrés amb una sòlida majoria demòcrata. Tot fa pensar que hi haurà una nova majoria al front del país i aquesta ha de fer una política progressista expandint la seguretat social i reduint les desigualtats, en definitiva, implantant un nou New Deal. L'avantguarda del nou programa ha de ser l'assegurança de malaltia universal, com ja tenen tots els altres estats desenvolupats.