Dins del periodisme francès Jean Daniel, director del setmanari pro-socialista Le Nouvel Observateur, és tota una institució. Ara acaba de publicar un recull de més de mig segle de les seves cròniques periodístiques sobre el conflicte Israel-Palestina amb el nom de “Israel, els àrabs, Palestina. Cròniques 1956-2008”, a Galaade Editions, amb uns prefacis de Elie Barnavi i Elias Sanbar. L’autor ha intentat sempre agafar la meitat de veritat de cada una de les dues parts per fer un discurs únic el més comprensible possible. En el seu prefaci Elie Barnavi, historiador i ambaixador de Israel a França dels anys 2000 al 2002, afirma que Jean Daniel demostra en la seva obra una continuïtat de pensament i una coherència notable enmig d’un riu de cròniques de mig segle de sang, llàgrimes i esperances frustrades i assegura que l’autor mai s’ha decantat per un dels dos bàndols ni s’ha mostrat més procliu a uns que als altres sinó que ha intentat en tot moment entendre els mecanismes polítics i psicològics que empenyen a uns i altres..

En el seu prefaci Barnavi ens ofereix les dues versions del mateix conflicte. Comença amb el naixement del sionisme com ideologia nacionalista jueva, sorgida enmig del floriment dels nacionalisme europeus. Van sorgir un seguit de pensadors jueus pels quals la única manera de posar fi a la anormalitat d’un poble sense terra i perseguit seria fer el mateix que els pobles “normals”, és a dir, autodeterminar-se i construir un Estat sobirà. És el sionisme, un moviment mundial que uneix una aspiració antiga amb una ideologia moderna. Sió és un dels noms de Jerusalem a la Bíblia i, per extensió, vol dir Israel mentre que els romans van denominar Palestina, país dels filisteus, a la mateixa terra. El més important d’aquests pensadors sionistes va ser Theodor Herzl, un jueu de Viena, que va convertir-se en apòstol del moviment arrel de l’afer Dreyfus. Herzl va publicar el 1896 el seu famós llibre “L’Estat dels jueus” i convocà el primer congrés sionista, convertint el moviment en una organització política. La major part dels jueus europeus vivien una situació penosa i de dins seu havia sorgit una “intelligentsia” secularitzada i impregnada dels ideals revolucionaris. Tot plegat portà a l’inici de les onades migratòries de jueus europeus cap a Palestina a finals del segle XIX. El territori de Israel-Palestina que havia estat ocupat durant segles per l’imperi otomà quedà sota domini britànic després de la primera guerra mundial i el govern britànic, el 1917, amb la declaració Balfour reconeixia al poble jueu el dret a disposar d’una llar nacional a la terra dels seus antecessors. Però el colonialisme britànic no va complir la seva paraula mentre entre la població àrab creixia el nacionalisme, produint-se enfrontaments jas dels anys 20 fins que el 1936 va esclatar la gran revolta antijueva i antibritànica dels àrabs de Palestina. Una comissió britànica va redactar un informe en que vista la impossibilitat de fer conviure les dues comunitats dins d’un mateix Estat demanava la partició del país i la creació de dos estats, un jueu i un àrab, però els àrabs no van voler mentre que els jueus hi estaven d’acord.

De tots é coneguda la solució que Hitler, aleshores en el poder, havia decidit pel poble jueu i com que el mon occidental havia tancat les seves portes als jueus que fugien dels nazis l’únic refugi era Palestina. Els jeus van ajudar els britànics durant la Segona Guerra Mundial mentre el cap dels àrabs palestins, el gran mufti de Jerusalem, s’aliava amb Hitler. Acabat el conflicte mundial va reprendre la lluita dels jueus per un Estat propi, ara amb el suport de l’pinió publica occidental colpejada per l’horror dels camps d’extermini nazi. La Gran Bretanya portà el tema a les Nacions Unides i la conjuntura d’interessos soviètico-nord-americans va fer possible una majoria favorable al nou Estat, que Ben Gurion proclamà el 1948. Israel neix enmig de la guerra civil entre jueus i àrabs palestins i de la guerra internacional quan és envaït pels exèrcits de sis estats àrabs. De manera sorprenent el jove estat de Israel derrota a tots els seus enemics i amplia el seu territori. Els grans derrotats són els palestins ja que 700.000 marxen a l’exili i es crea aleshores un nou problema, el dels refugiats palestins, instrumentalitzat pels estats àrabs segons les seves conveniències. Des dels anys 50 Israel ha de fer front de manera constant a infiltracions, atacs, terrorisme, però aguanta mantenint la seva supremacia militar, la seva cohesió social i disposant d’un poderós aliat que primer va ser França i desprès els Estats Units, que li proporcionen diners, armes i suport polític. La “guerra dels sis dies” del 1967 permet a Israel ocupar el Sinai a Egipte, el Golan a Síria i Cisjordania. A Jordània els palestins queden sota ocupació militar israeliana i creen el seu propi lideratge amb la OAP i Arafat. El terrorisme s’instal•la a la regió i els palestins afirmen voler destruir la “entitat sionista” i construir un Estat palestí democràtic on convisquin jueus, musulmans i cristians. El 1973 els exèrcits d’Egipte i Síria sorprenen a Israel i el situen a la defensiva però l’exèrcit jueu torna a vèncer i el 1977 el president egipci Sadat firma la pau amb Israel i recupera el Sinai., L’any 2000 a Camp David va estar-se a prop d’ un acord de pau entre palestins i israelians que hauria permès el naixement d’un Estat palestí a Gaza i Cisjordània però Arafat va rebutjar-lo i va iniciar la segona Entifada. Barnavi assegura que els palestins mercès al sionisme i a l’Estat d’Israel, que han inspirat el seu nacionalisme i el seu objectiu de crear un Estat propi, algun dia tindran un Estat sobirà que els seus germans àrabs mai els hi haurien permès. Israel es pregunta avui dia si entre la feblesa dels palestins moderats i la bogeria assassina dels islamistes queden palestins amb qui negociar. Hi ha però una altra versió de la mateixa història, que també ofereix Barnavi,

Els sionistes no van arribar a un desert sinó a un territori poblat i la declaració Balfour és un document estrany: una potència estrangera a la regió que no hi pinta res promet ajudar a instal•lar-se a una organització nascuda a Europa que diu parlar en nom de un poble dispers per tot el món. Un poble que ha estat perseguit i objecte de matances però amb tot això els àrabs de Palestina no hi han tingut res a veure i han de pagar el preu de les bestieses comeses en terres cristianes. Els europeus que han fet matances dels seus jueus o les han deixades fer descarreguen en els àrabs la seva mala consciència.. Fruit de la culpabilitat d’Occident Israel apareix com una iniciativa colonial. Dividits i actuant en benefici exclusiu d’interessos nacionals sense preocupar-se de veritat del palestins, més que com una excusa i alleugeriment als seus problemes, Els àrabs estaven condemnats a perdre i els palestins a pagar els plats trencats. El terrorisme per molts d’ells no és més que una lluita d’alliberament amb les armes de que es disposa. Els palestins encara no tenen els que han obtingut els jueus, un territori propi del qual no els poden fer fora. Els palestins han reconegut la nació israeliana i han renunciat a la totalitat de Palestina per crear un estat propi a Cisjordània i Gaza, el 22% de la Palestina històrica. El creixement electoral i social de Hamas sorgeix de la desesperació d’un poble tancat amb murs, ocupat per milers de colons i centenars de colònies i que no té, de moment, cap sortida política.

 Cada poble té la seva meitat de la veritat i, des de fa massa temps, assistim a un diàleg de sords.