El conegut i prestigiós historiador britànic Eric Hobsbwam, membre del Partit Comunista de la Gran Bretanya durant cinquanta anys, professor emèrit de la Universitat de Londres, membre de la Acadèmia Britànica i especialista en història econòmica i social, va inaugurar a finals de setembre un seguit de conferències sobre història a Blois (França) en la que fa una anàlisi lúcida i rigorosa sobre els mites, la història i la realitat de Europa, que val la pena resumir per tal de tenir uns punts de referència en uns moments de tanta confusió política, econòmica i intel·lectual com els presents.
El que nosaltres anomenem continent europeu no és més que l'extrem occidental del gran continent euroasiàtic. Va ser al segle XVIII quan un historiador i geògraf rus, Tatixtxev, va establir la frontera que separa-uneix Europa i Àsia, les muntanyes dels Urals, fins a la Mar Càspia i el Caucas. Els russos volien deixar clara la seva pertinença a Europa i no a l'Àsia endarrerida, és a dir, que la definició continental és, a més d'una entitat geogràfica, una construcció històrica. Això vol dir que la Europa continent és una construcció moderna que sorgeix a partir del segle XVII mentre que la Unió Europea és una construcció del segle XX, més moderna encara, nascuda a partir de les dues guerres mundials. Estats enemics van unir-se per formar una zona de pau, en base a un interès comú. La evolució de la UE és positiva, de manera indubtable, tot i quedar-se curta respecte les esperances dels pares fundadors, entre d'altres raons degut a les exigències nord-americanes.
La Europa històrica, doncs, és molt jove mentre que la ideològica és més antiga ja que procedeix de la idea d' una terra civilitzada en contrast amb la dels bàrbars. Aquesta ideologia ens fa retrocedir fins a Herodot i sempre ha existit. Les fronteres d'aquesta Europa basada en components ètnics, socials i culturals, més que no pas geogràfics, han anat variant al llarg dels segles. I aquesta idea europea basada en l'exclusió de l'"altre" és la que històricament ha situat a Rússia com exterior a Europa. Metternich va dir: "Àsia comença a l'est de Viena". A partir d'aquesta ideologia s'han creat els mites europeus com la existència d'una unitat bàsica, d'uns elements comuns primordials, mentre que els que ens divideix esdevé secundari. La realitat, però, és que ha estat la divisió el que ha caracteritzat la història d'Europa.
-A Amèrica neix la consciència europea-
No hi ha historia europea abans de l'imperi romà ja que els grecs antics eren una civilització a cavall d'Europa (Grècia,), Àfrica (Egipte) i Àsia (Orient Mitjà). L'imperi greco-macedònic d'Alexandre el Gran anava des de Grècia fins a l'Afganistan, passant per Egipte. Roma va construir un imperi entre Síria i l'estret de Gibraltar però mai va ocupar, de manera estable, les terres de més enllà del Danubi ni del Rin i, de fet, era un imperi més que europeu pan-mediterrani. A partir de la caiguda de l'imperi romà l' Europa Occidental sempre ha estat un continent fragmentat. Al llarg de la història els imperis sorgits a l'Àsia i el nord d'Àfrica van ser imperis multiètnics. En canvi, a Europa, cap construcció política substitueix l'imperi romà. Durant deu segles Europa va patir successives invasions (huns, avars, magiars, tàtars, mongols, turcs, vikings, musulmans) fins el 1683, data en que els turcs són derrotats a les portes de Viena. En aquesta etapa històrica és divideix el cristianisme i Europa entre catòlics i ortodoxes.
Els últims conqueridors procedents de l'Orient van ser els turcs otomans que van ocupar el sudest d'Europa mentre que l'altra part d'Europa iniciava la seva època de conquestes. Espanyols, portuguesos, francesos, anglesos, holandesos, italians, conquereixen les Amèriques recent descobertes i allí, en confrontació amb els "indis", prenen consciència de la seva identitat europea, és una diferenciació racial que als segles XIX i XX portarà a la certesa de que els blancs tenen el monopoli de la civilització. Ara bé, la paraula Europa no apareix en el discurs polític fins el segle XVII, en que coincideixen la geografia i la historia, amb l'arribada de Rússia a l'escenari internacional i l'avenç dels austríacs als Balcans. El joc politic i militar és a mans de la Gran Bretanya, França, l'imperi dels Habsburg i Rússia, als quals poc després s'hi sumarà una Prússia que acabarà sent l'Alemanya unida.
-L'Europa de la cultura-
Amb la pau de Westfalia, que posà fi a la Guerra dels Trenta Anys, és produiren dues innovacions polítiques: els estats es converteixen en sobirans i no reconeixen cap obligació per sobre dels seus interessos, el que s'anomena les "raons d'Estat". Uns conceptes purament polítics i laics, que continuen sent vigents avui en dia. Resumint, entre els segles XVII i XIX sorgeix una Europa que és reconeix com a tal enfront dels "altres", com els indígenes del Nou Món, i un conjunt de relacions entre estats situats entre els Urals i Gibraltar (Pau de Westfalia).També neix a partir del segle XVII la Europa dels intel·lectuals formada per milers de persones que és comuniquen primer en llatí i després en francès, i de la cultura del segle XVIII sorgeixen els valors universals. Hi ha una Europa cultural formada per una xarxa d'operes, sales de concert, biblioteques, museus,-
Amb aquest repàs històric queda clara la inexistència d'un valors europeus, els que actualment inspiren a la UE, dins la història continental. Els valors fundadors dels estats moderns, abans de les revolucions, són els de les monarquies absolutes i sense cap mena de pluralitat ideològica. I els valors que van dominar Europa en el segle XX, com el nacionalisme, feixisme i marxisme-leninisme, són tan europeus com el liberalisme. Altres civilitzacions han practicat valors dels que nosaltres qualifiquem com a europeus, com la tolerància religiosa en els imperis xinès i otomà, mentre Espanya expulsava els jueus. s a finals del segle XX quan aquests valors s'han estès per tot Europa. Els "valors europeus" són de la segona meitat del segle XX.
-Centres dinàmics i perifèries-
Des del segle XV fins el XX Europa és va situar en el centre de la historia mundial per les seves conquestes, la seva superioritat militar, marítima, econòmica i tecnològica. Això es va acabar a partir de la Segona Guerra Mundial. La revolució econòmica europea va permetre consolidar un grup d'estats potents que van desenvolupar polítiques d'expansió imperial i econòmica. L'entesa entre aquests estats ha permès la creació de la UE, la Europa de les pàtries de que parlava el general De Gaulle. Dins del continent, però, hi ha hagut dos centres dinàmics i les seves perifèries. El primer va ser la Mediterrània occidental, on va sobreviure l'herència romana i la civilització de les ciutats. La zona que va prendre el relleu i la primacia a la primera, va ser la situada entre Itàlia del Nord i els Països Baixos, incloent la França de l'est i la regió alemanya de Renània, que s'ha estés a Anglaterra i els territoris que envolten la mar del Nord i la Báltica., per acabar incloent l'Alemanya central. En aquesta última zona se situen nou de les deu regions amb major riquesa per habitant del continent. La comunitat originària del Tractat de Roma coincideix amb aquest espai. Al voltant d'aquest eix s'articulen quatre regions perifèriques: Escandinàvia, Escòcia, País de Gal.les i Irlanda, la zona entre l'Adriàtic, Egeu i Mar Negra i la eslava de les grans planes, a l'est. També són perifèriques parts del món mediterrani i de la península ibèrica. Hi ha línies de fractura molt clares entre les dues Europes: Itàlia del Nord i Itàlia del Sud, Catalunya i Castella. La línia Hamburg- Trieste separa l'Europa de la llibertat de la Europa dels serfs i camperols. Aquesta línia a la segona meitat del segle XX va transformar-se en teló d'acer.
En el segle XIX el progrés de les llengües estatals va assentar la pluralitat, confirmada amb la creació dels estats nacionals, en els quals el ciutadà s'identificava amb una pàtria en contra d'altres, com va quedar palès a la Primera Guerra Mundial quan camperols, obrers i classes cultes van seguir la seva bandera, el seu estat, en contra dels altres. Era la Europa de les nacions-i de les guerres. En els últims cinquanta anys s'han produït transformacions profundes en crear-se institucions comunes, han disminuït les diferències internacionals (econòmiques i socials) degut als forts avenços d'estats com Espanya, Irlanda i Finlàndia. Les revolucions dels transports i de les comunicacions han harmonitzat les cultures, ha progressat l'educació superior i la joventut ha adoptat una manera de viure i de consumir que és còpia dels nord-americans. En les classes cultes l'herència europea s'ha globalitzat. Després de la desaparició de les dictadures i dels règims comunistes les divisions político-ideològiques d'Europa han desaparegut i la UE des de fa decennis juga un paper primordial en el procés de convergència global. Però, de manera paradoxal, el procés de homogeneització va paral·lel a una consciència dels europeus que no s'identifica amb el seu continent ja que la identificació primordial és la nacional. Europa és més present en els europeus en la seva vida pràctica que no pas en els seus sentiments. Però la UE és una realitat que ha trobat el seu lloc en el món i que quedarà completa el dia que Rússia hi sigui.
