Nixon, president dels Estats Units, quan es despertava el primer que pensava era en la pau mundial, segons una primera resposta al periodista Robert Dallek, autor del llibre “Nixon i Kissinger: associats en el poder”, però pensant-s’ho una mica rectifica per dir que el primer que pensava era en anar al lavabo. En un estudi publicat el 1981 sobre Nixon per l’acadèmica Fawn Brodie assegura que un amic del president li va dir que aquest, secretament, el que volia era que “el món sencer el veiés mentre anava al lavabo”. El llibre de Dallek descriu un món de mesquinesa, maldat, parla d’un president situat per sota del nivell mitjà dels nordamericans, que va reaccionar a la matança de civils vietnamites al llogaret de My Lai per part de soldats nordamericans atribuint-ne la responsabilitat als “bruts hebreus de Nova York”.

L’exsecretari d’Estat i desprès premi Nobel de la Pau, Henry Kissinger, hebreu i mestre en el servilisme, durant les reunions amb periodistes i “off the record” (confidències o informació explicades a condició de no ser publicades), qualificava el seu president de “ximple”, li deia “el nostre amic borratxo” i “quin guillat”. Els Estats Units eren en aquella època una república bananera governada per aquest duo, segons l’autor. El màxim dirigent del país era capaç d’iniciar una guerra per distreure a l’opinió pública d’una crisi interna, intentava superar els seus opositors fent servir mètodes policials i ajuda al terrorisme en d’altres estats. Els caps militars van arribar a discutir sobre com desobeir una ordre presidencial sobre emergència nuclear en la hipòtesi que l’ordre vingués d’una personalitat desequilibrada.

En una part del llibre surt el tema del cop d’estat militar del general Pinochet a Xile, el 1973, que va suposar la mort del president constitucional Salvador Allende i la instauració d’una cruent i cruel dictadura militar. Kissinger diu que el govern nordamericà no pot acceptar públicament la responsabilitat de les atrocitats comeses pels colpistes xilens i el president Nixon li respon: “Com saps, la nostra mà no s’hi veu”. En el tema de la guerra del Vietnam, el duo en qüestió van perllongar la guerra per raons electorals i pensant en el seu futur polític. Segons Dallek, Nixon havia previst retirar totes les tropes a finals del 1971 però Kissinger li va advertir que si Vietnam del Nord desestabilitzés Saigon el 1972 això podria influir en la reelecció del president i va recomanar que les tropes fossin retirades a la tardor del 1972, ja que en cas de conseqüències negatives seria massa tard per comprometre el resultat electoral. Així, doncs, es jugava amb la vida de milers de soldats nordamericans i vietnamites en funció dels interessos de Nixon de sortir reelegit.

En diverses ocasions Kissinger ha insinuat que ell exercia un efecte moderador sobre el seu al·lucinat president i que sense la seva influència les coses haurien anat molt pitjor però el llibre exposa la tesi contraria, la que Kissinger li donava sempre la raó a Nixon i l’estimulava en les seves pitjors inclinacions. Desprès d’un dels seus discursos més demagògics, Nixon li va dir al seu secretari d’Estat: “M’he passat una mica”. I Kissinger li va contestar: “Ha estat un discurs absolutament espectacular, l’aspecte més interessant del vostre lideratge és de no donar noticies en to menor, feu noticies de manera estrepitosa, els vostres gestos son portentosos”. L’autor fa pensar en quantes persones van morir a causa d’aquest duo de governants i quants feixistes van fer carrera sota la seva ombra, com va ser el cas de Pinochet i molts d’altres. En un comentari sobre aquest llibre al “Corriere della Sera”, Christopher Hitchens diu que en acabar la seva lectura també ha pensat en anar al lavabo però per donar-se una dutxa purificant.