Nouriel Roubini, ex-conseller de Bill Clinton i actualment membre del grup d'assessors econòmics del president electe Barack Obama, va ser un dels pocs economistes que van avisar que venia la crisi, des del setembre del 2006. Enmig de la festa ningú li va fer cas fins que van començar a esclatar les bombolles immobiliària, les subprimes, etc. Actualment prediu una recessió forta, a les dues ribes de l'Atlàntic, i la qualifica de la "més violenta que ha conegut el món després de la del 1929", en una entrevista publicada al setmanari francès "Le Point" i de la qual extractem les principals idees.

"Les crisis financeres mai són una sorpresa. Estava clar, vigilant de prop el mercat del crèdit nord-americà, que s'estava formant una bombolla. Des de feia anys s'observava als Estats Units un excés de préstecs, préstecs subprimes, préstecs immobiliaris clàssics, crèdits al consum, préstecs als fons d'inversions i "hedge funds", préstecs immobiliaris comercials,...Molts economistes, inclòs el FMI, van veure arribar la catàstrofe però ningú tenia interès en anunciar una crisi imminent. Penseu en una festa en que tothom és diverteix; ningú vol ser el que tanqui el llum i apagui la música", estima Roubini.

La culpa, en part, del que ha passat l'atribueix a la Reserva Federal nord-americana que va mantenir baixes les taxes d'interès, massa temps, per tal d'esborrar els efectes de l'anterior bombolla. I al fet de que l'Administració Bush sempre va defensar la idea que la intervenció de l'Estat era nefasta pel funcionament dels mercats i i durant vuit anys va anar repetint sense parar que els actors econòmics no han de patir la burocràcia administrativa, que són capaços d'auto-regular-se. "Es constata avui dia, diu Ruobini, que l'auto-disciplina no és el fort dels bancs, que pensen sobretot en el seu profit, ni de les agències de notació que han d'avaluar-los amb total independència. La combinació d'arrogància, bestiesa i negligència per part dels reguladors i dels banquers ha donat naixement a un monstre davant del qual faran falta anys per acabar amb ell".

-s necessari controlar la gestió dels bancs-

Pel que fa a la reacció dels governs occidentals davant la crisi, el famós economista opina que "fins al mes d'octubre els governs reaccionaven cas per cas, país per país, en funció dels esdeveniments. Aquest enfocament parcial em sembla insuficient per evitar la fallida del sistema. No va ser fins després de la caiguda de Lehman Brothers, quan es va veure que era possible la caiguda del sistema, que les autoritats van canviar de parer i van decidir intervenir de manera massiva i concertada. Les recapitalitzacions dels bancs a les dues ribes de l'Atlàntic són impressionats per la seva grandària però no crec que siguin suficients per netejar el sistema, que suportarà una pèrdua total de prop de tres bilions de dòlars. Si es vol evitar la supervivència de "bancs zombies", podrits però vivint gràcies als diners aportats per l'Estat, cal acompanyar la intervenció dels governs amb un control sobre la gestió dels bancs".

Hi havia la idea que deixar caure Lehman Brothers era un error perquè creava un precedent que causaria pànic en els mercats, però l'assessor econòmic d'Obama no hi està d'acord donat que aquest banc estava ple de actius tòxics i salvar-lo hauria significat donar un xec en blanc a totes les institucions financeres, incloses les més podrides i el sistema de totes maneres hauria acabat implotant. El pecat original de l'autoritat monetària nord-americana, la FED, va ser salvar el petit banc Bear Stearns, el març d'enguany, ja que les autoritats van enviar el missatge de que salvarien a tothom i els dirigents de Lehman i altres bancs no van adoptar les mesures radicals imprescindibles per evitar la fallida, pensant que serien salvats per l'Estat. Ara el risc de enfonsament total del sistema està descartat, de moment, i el que actualment preocupa és l'enfonsament de l'economia real. "Les conseqüències de la restricció del crèdit seran terribles pel consum, la inversió, les compres immobiliàries i els llocs de treball, amb un efecte bumerang sobre els mercats. Per limitar els danys fan falta importants polítiques de rellançament, reduir la pressió fiscal sobre les famílies. Es pot injectar tot el diner del món al sistema financer però si la economia cau, dins de sis mesos, els bancs es trobaran amb un nombre incalculable de crèdits sense pagar, clients i empreses insolvents".

-La crisi actual durarà de divuit mesos a dos anys-

A Europa "la zona euro ja està en recessió i, al revés del que alguns deien, el sistema financer europeu s'ha vist que era interdependent dels sistema nord-americà. El mateix passa amb l'economia real. Quan els Estats Units es refreden, el món és constipa i avui els Estats Units han agafat una pneumonia crònica, per tant, hi haurà una recessió global de gran abast. A Europa el mercat immobiliari a la Gran Bretanya, l'Estat espanyol o Irlanda està en plena debacle. Alguns banc europeus estan plens de productes tòxics...La meva previsió és d'una severa recessió econòmica a Europa", afirma l'economista. I no podem escapolir-nos perquè "el món està ja en recessió i sols els bojos i els mentiders poden dir el contrari. Aquesta crisi econòmica serà forta, la més forta que ha conegut el món després del 1929. Les anteriors crisis han durat una mitjana de vuit mesos però l'actual no es resoldrà abans de divuit mesos i pot fins i tot ser de dos anys. Existeix el risc de veure entrar el món en una llarga fase d'estagnació econòmica, com la del Japó als anys 90, però no crec en un escenari catastròfic com el del 1929, en que la producció va caure un 20%.".

Una de les conseqüències de la crisi, per Roubini, és que "marca el principi de la fi de l'imperi nord-americà, després de deu anys de hiperpotència nord-americana. El parèntesi unipolar acabarà amb l'emergència de noves potencies com la Xina, l'Índia, Rússia, Brasil o Europa. El reequilibri de poder, primer econòmic i financer i després militar i polític, és indeturable. Els Estats Units, amb l'actual desastre financer, deixant créixer els dèficits i caure la seva moneda, han precipitat el declivi. Estem en un gir de la història dels equilibris geopolítics". La nova Administració nord-americana no podrà fer res perquè "el declivi dels Estats Units és una tendència a llarg termini però el que si podrà fer la nova presidència és netejar el desordre existent en el sistema financer dels Estats Untis i trobar vies de creixement alternatives que no portin novament a l'aparició de noves bombolles".

-Naix una nova forma de socialisme en favor dels rics-

A la pregunta de si el retorn de la intervenció de l'Estat i les teories keynesianes significa la fi del model liberal nord-americà, Roubini respon que "la majoria de la gent, als Estats Units i Europa, no està contra la economia de mercat però volen un capitalisme regulat, amb regles prudents i instruments de supervisió. Els Estats Units han anat massa lluny amb el "deixar fer" en els últims anys i han acceptat la idea de prestar diners a famílies no solvents, sense cap mena de regulació. Per altra banda alguns estats europeus han abusat de la intervenció estatal, nefasta per a la creativitat i la innovació. Crec que en els pròxims anys veurem aparèixer un model híbrid, amb els mercats millor enquadrats i les intervencions estatals en economia més pragmàtiques". I el que queda clar del tot és que qui més perdrà en la crisi serà el contribuent ja que "durant anys els superprofits dels bancs han estat privatitzats i les seves pèrdues avui dia son nacionalitzades. Naix una nova forma de socialisme en benefici dels rics. Els milers de milions injectats per l'Estat fins ara han servit per salvar banquers i inversors esbojarrats. Poca cosa s'ha fet per crear nous llocs de treball, estimular les inversions o adoptar mesures concretes per ajudar a la economia real. s necessari que la nova Administració doni la mà als treballadors i no sols als més afavorits, perquè en cas contrari la crisi serà un bumerang que colpirà a la cara dels polítics".