El declivi de l’Estat-nació és en realitat el declivi d'un contingut específicament nacional de l’Estat i una oportunitat per crear un sistema estatal cosmopolita que permeti tractar millor els problemes als quals totes les nacions han de fer front. La globalització és econòmica, el terrorisme és transnacional, el canvi climàtic és global. La resposta als problemes globals, que no tenen els estats individualment considerats imposa a la política donar un pas endavant en el sistema nacional i cosmopolita. La política ha d’adquirir credibilitat per oferir solucions reals. Aquestes són algunes de les idees que expressa Ulrich Beck, professor de sociologia a les universitats de Munic i Londres, expert en globalització i teòric del cosmopolitisme, autor de llibres com “El risc de la llibertat”, “Un món de risc” i l'“Europa cosmopolita”, en els seus darrers articles a la premsa britànica (The Guardian) i italiana (Corriere della Sera).

El segle XX, en el vell continent, ha vist el fracàs i desaparició d’un seguit de utopies polítiques però n’hi ha una que ha sobreviscut i segueix funcionant en els inicis del segle XXI, el de la construcció de la Unió Europea. Aquesta organització política supraestatal és única a la història i no es pot entendre amb els significats tradicionals de política i Estat, conceptes basats en el nacionalisme metodològic. Si es vol entendre la Europa cosmopolita cal revisar les categories convencionals de l’anàlisi social i política. De la mateixa manera que la Pau de Westfalia va posar fi a les guerres de religió separant Església i Estat, la separació de Estat i nació és la resposta apropiada als horrors del segle XX. De la mateixa manera que l’Estat laic garanteix i possibilita la pràctica de diverses religions, l'Europa cosmopolita ha de garantir la coexistència de diverses realitats ètniques, religioses i polítiques. Si la Gran Bretanya està insatisfeta d’estar dins de la UE però no en marxa és perquè prioritza els seus interessos nacionals; si sortís de la UE seguint la seva retòrica antieuropeista Europa respiraria alleugerida i la Gran Bretanya es convertiria en una illa perduda en el mar, però els euroescèptics no pensen igual i viuen les seves contradiccions.

La Europa cosmopolita va nàixer desprès de la Segona Guerra Mundial (el Mercat Comú Europeu va crear-se el 1957) com a resposta a la Europa nacionalista, dels Estats-nació, i a la devastació moral i material que se n’havia derivat. Churchill el 1946 va dir: “ Si Europa s’unís...no es limitaria a la felicitat, a la prosperitat, a la glòria de la qual gaudirien els seus quatre cents milions d’habitants”. De fet, els documents fundadors de la Europa cosmopolita són els dels processos de Nurembeg ja que el tribunal va crear categoria legals i procediments que superen la sobirania de l’Estat-nació. Es va crear una nova lògica legal que trencava amb el precedent dret internacional. El concepte de crim contra la humanitat és revolucionari i queda deslligat dels crims de guerra. Els nous conceptes prenen distàncies dels conceptes basats en l’Estat-nació. La persecució dels jueus a Alemanya va ser legal segons les lleis del règim nazi. Els nous conceptes legals pressuposen una responsabilitat personal i si un Estat és criminal l’individu que el serveix ha de saber que serà acusat i condemnat per un tribunal internacional.

Les tradicions que van donar origen als horrors colonials, nacionalistes i el genocidi eren europees com ho eren les lleis per les quals aquells actes van ser jutjats i condemnats. Les categories de pensament nacional feien impossible pensar en la construcció de la Unió Europea ja que el punt de vista nacional sols veu dues maneres polítiques de procedir a la integració europea: el federalisme, que porta a un Estat federal, o l’intergovernamentalisme, que porta a un federació d’estats. Els dos models són inadequats. Són anti-europeus perquè neguen l’objectiu principal: crear una Europa de la diversitat. O es va cap a un Estat europeu únic, sense estats membres nacionals, o els estats membres nacionals continuen sent estats sobirans i en aquest cas no existeix Unió Europea. La marxa de la UE demostra que la “realpolitik” nacional esdevé irreal. Europeitzar significa crear una política nova, entrar a jugar en el joc del metapoder, participar en l’esforç de crear noves regles d' un nou ordre global.