La història la dividim, la fraccionem per èpoques, per edats i això suposa posar límits, fixar dates i esdeveniments com a punts de referència pel canvi d’edat, d’època, d’era. La que vivim és l’època contemporània i fins ara quedava més o menys establert el seu inici en la Revolució francesa del 1789, en la Revolució industrial o en el Congrés de Viena del 1815. Avui en dia aquestes dates i esdeveniments estan sotmesos a discussió.
Les fites fins ara marcades situen les arrels del nostre present a finals del segle XVIII o inicis del XIX quan Europa va exportar a tot el món el seu model polític i social començant per l’Estat-nació, el sistema representatiu, la política professional, el mercat, l’estat del benestar. Des de la Revolució francesa fins a la Primera Guerra Mundial del 1914 es forma la identitat occidental, apareix una Alemanya potent, un imperi mundial de la Gran Bretanya, el Risorgimento italià, la recerca de noves fronteres dels Estats Units i neixen les ideologies polítiques del socialisme i del nacionalisme. Apareix també la societat de masses.
Els esdeveniments de finals del segle XX han alterat aquelles certeses de definició temporal donat que l’enfonsament de la URSS ha permès reunificar l’Europa Oriental amb l’Occidental portant a redescobrir períodes diferents. La qüestió musulmana, avui dia tan viva, demana estudis sobre la civilització islàmica, que té rellevància mundial des de l’Edat Mitjana. El protagonisme creixent de la Xina i l’Índia ha creat un interès abans inexistent pels grans imperis asiàtics, apareixent unes cronologies diferents de les del vell continent, és a dir, Europa. En definitiva, que l’actual geopolítica mundial està alterant les tradicionals coordenades occidentals de temps i espai, posant en crisi la idea d’Europa com a unitat de mesura del món.
Els estudis actuals se centren en àrees com l’Afro-Euràsia, el Mediterrani apareix com un espai d’intercanvis materials i culturals entre continents, l’Atlàntic esdevé el Negre Atlàntic, poblat d’africans i caribenys, fruit de migracions. Hi ha qui pensa que el pensament europeu és inadequat per reflectir l’experiència de modernitat política de les nacions no occidentals. La historiografia europea és acusada d’etnocentrista i es preconitza la seva substitució per la història mundial o història global. La presa en consideració d’una nova dimensió territorial (Europa substituïda pel món) i una cronologia incompatible amb l’europea han posat en crisi les idees establertes sobre l’època contemporània.
Els esdeveniments dels últims vint anys estan imposant la recerca d’altres arrels i altres nexes. També podria ser que l’actualitat tan dinàmica que estem vivint influenciï a l’opinió pública i els historiadors lligant-los de mans i peus al present i posant fi a les lectures historicistes del món, destacant-ne les discontinuïtats.
