Catalunya viu un moment de profund desprestigi dels partits polítics, segons sembla indicar el creixement de l’abstenció elecció rere elecció, i d’una gran vitalitat de la societat civil, de la qual han sorgit un seguit de plataformes polítiques que amb una freqüència creixent substitueixen els partits en el debat polític quotidià i que tendeixen a imposar la seva agenda política, funció fins ara monopolitzada per la classe dirigent dels partits i pels mitjans de comunicació social. Hi ha un breu i substanciós escrit del pensador Jürgen Habermas que defeneix a la perfecció què es la societat civil i que diu així: “La societat civil esta formada per associacions i moviments que més o menys espontàniament intercepten i intensifiquen la ressonància suscitada a l’esfera privada de la vida per situacions socials problemàtiques, per després transmetre aquesta ressonància, amplificada, a l’esfera política. El nucli de la societat civil està format per una xarxa associativa que institucionalitza discursos destinats a resoldre qüestions d’interès general. Una societat civil vital només pot desenvolupar-se en el context d’una cultura política liberal, a més de sobre la base d’una esfera privada. Només pot florir en un món de vida racionalista. En altre cas, sorgeixen moviments populistes que defensen cegament les tradicions fossilitzades d’una manera de viure amenaçada per la modernització capitalista”.

Els anglosaxons distingeixen entre societat i societat civil. La societat és un contenidor en què es troba de tot, des de ciutadans honestos fins a la criminalitat organitzada, mentre que la societat civil és un espai més restringit tant per la seva forma d’organització com pel seu sistema de valors. La societat civil implica una xarxa d’associacions, clubs (que poden anar des de la grandària d’Amnistia Internacional fins a la petitesa d’un grup local de joves autorganitzats per lluitar contra la màfia o per treballar per la democràcia)... També vol dir un sistema de valors i unes ambicions que tenen el seu origen en l’Il.luminisme, segons escriu Paul Ginsborg al diari romà La Repubblica. A l’Europa d’avui dia la societat civil té ambicions com promoure la difusió més que no pas la concentració de poder, fer servir mitjans pacífics i no violents, treballar per la igualtat de gènere i la igualtat social, construir solidaritat horitzontal més que no pas vertical, afavorir la tolerància i el debat i descartar el conformisme i l’obediència.

Tanmateix, no cal tenir ni donar una imatge idíl.lica de la societat civil sinó que aquesta reflexa la societat de la que forma part, el tipus de formació que ha rebut la gent i les seves experiències familiars. Però el cert és que suposa una riquesa per a la democràcia i reflexa el compromís, gratuït, d’una minoria de ciutadans per millorar la societat i les seves institucions. L’exemple que sempre es posa a l’hora d’analitzar la societat civil són els estats nòrdics, des d’Holanda a Suècia, passant per Noruega i Finlàndia, ja que són les societats on major nombre de ciutadans formen part d’associacions (Suècia 53,4%, Gran Bretanya 41,8%, Itàlia 24,3%).

Es curiós i digne d’anàlisi el cas italià ja que es tracta d’un estat i una societat en què no funcionen gens bé la majoria de les institucions i tanmateix hi ha una gran llibertat, molta democràcia, gran nombre d’iniciatives i discussions i sense tenir un elevat nombre d’associacions aquestes tenen la capacitat d’irrompre en la vida pública amb molta força quan la situació ho requereix o ho afavoreix. Tant a Itàlia com a França hi ha també tradició de moviments ciutadans que intervenen amb molta pressió en determinats temes polítics però a Itàlia allò que li falta és una tradició d’autonomia d’aquesta societat civil tan viva, que ha permès als partits polítics ocupar tots els llocs de comandament a totes les institucions socials per tal de poder imposar el seu model tancat d’autoperpetuació. Aquest és un perill que també ens amenaça a casa nostra, on els partits volen controlar totes les institucions públiques i privades.