El president francès, Nicolas Sarkozy, és tot un fenomen mediàtic i funciona amb el turbo posat fins a l'extrem que el seu cap de govern i els seus ministres veuen com, de manera habitual, el cap de l'Estat pren en mà els seus dossiers. La manera de governar i, sobretot, l'abast i la intencionalitat de l'allau de reformes posades en marxa pel president és objecte del llibre "Un americà a Paris. Les opcions i els errors de Sarkozy", de l'ex-director del diari de Paris "Le Monde", Jean-Marie Colombani (editorial Rizzoli, 280 pàgines, 19 euros).
La voluntat de Sarkozy de reformar l'Estat està fora de dubtes, ho ha dit i ho ha repetit. Però, exactament, què vol fer? Una reforma a fons de l'Estat? O pensa en resoldre un per un els problemes existents i trobar solucions als punts dèbils del sistema vigent per poder mantenir a França en primera línia de l'escena mundial? El fet es que el cap d'Estat va proclamar per televisió: "Cinquanta cinc reformes en un any". Però reformar l'Estat francès és una feina de titans, estima Colombani, i segurament el president ha pensat en una acumulació de reformes amb l'objectiu de superar les enormes dificultats que significaria proposar una reforma global de l'Estat. La ideologia sobre la qual se sustenten totes les reformes és la "política de la civilització" de Edgar Morin. Aquest intel·lectual de referència del president durant molt de temps va buscar el paradís a la terra: primer el va trobar en el comunisme, com molts dels seus contemporanis, però amb el temps ha canviat d'idees i del model de la URSS ha passat al de Califòrnia, explica l'autor del llibre.
Morin en els últims temps s'ha concentrat en el tema de la complexitat de les societats europees i ha elaborat la seva "política de la civilització". Estima l'autor que la referència a Morin com a font d'inspiració de la política presidencial podia ser útil durant la campanya electoral que va portar Sarkozy a l'Elisi, però ara es una mica tard, ja no té sentit i apareix com una mena de assegurança intellectual per justificar una política que consisteix en rehabilitar el valor del treball. Una política de sumar reformes a partir de les quals confia en arribar a una transformació social. -Un americà a Paris- Sarkozy mai es convertirà en una mena de rei com li va passar a Mitterrand ni en una mena de Chirac però en els mesos que porta a l'Elisi ja ha canviat, s'ha endurit.
Els primers temps de la seva presidència, estima l'autor, els va viure amb un aire lúdic i lleuger però això s'ha acabat, el càrrec l'ha absorbit. Hi ha sectors de la societat francesa que el posen en dubte i el qüestionen parlant del "fill de un immigrant hongarès", com si l'actual president fos un estranger. El líder centrista Bayrou el defineix com "un d'aquesta terra", més clar l'aigua. Jerôme Monod, que va ser confident de Chirac, ha etiquetat al president com: "Un immigrat hongarès que anava cap els Estats Units i que ha deixat les seves maletes a França". Colombani no sestà d'escriure: "Jo també considero a Sarkozy com un americà a Paris, però no per això el menyspreo com fan molts dels membres de l'elit, que el consideren com un estranger sense la educació ni el currículum per governar la noble França".
No obstant, el president té molts punts al seu favor com la seva política d'obertura que donarà fruits positius, sobretot, en els temes europeus i en la lluita contra la pobresa, en l'acostament a la Gran Bretanya i als Estats Unts, en la seva voluntat d'efectuar reformes econòmiques estructurals per redreçar la situació econòmica, en la seva preocupació per la diversitat dins de la República, en la seva aspiració a reformar l'Estat. Ara bé, els factors de neguit tampoc falten, com una política social no sempre ben orientada, el trencament amb els principis fonamentals del dret penal amb la nova llei sobre detenció preventiva o el tractament repressiu del problema de les barriades. Per no parlar de l'escàndol de la cacera de clandestins. Sigui quina sigui la seva futura orientació l'autor considera, com a conclusió, que tenim espectacle assegurat.
