Arthur Schlesinger, demòcrata, que va ser conseller del president Kennedy, va morir el passat mes de febrer i va deixar en herència les seves memòries de 800 pàgines que ara han estat publicades amb el títol de “Journals: 1952-2000”. Estan farcides d'anècdotes i revelacions de qui es defineix com a “company d’escuderia d'estadistes, amants del poder”. Durant mig segle va estar molt a prop dels protagonistes de la política nord-americana.
L’autor mantenia una relació amistosa amb un dels personatges més influents de les últimes dècades en la política nord-americana, el qui va ser secretari d’Estat Henry Kissinger i aquest li explicava moltes anècdotes i li exposava amb franquesa les seves opinions. Una mostra és la definició que dóna de Donald Rumsfeld, l’exsecretari de Defensa de l’actual president Bush, dient que és “la persona més corrupta mai coneguda en un govern”. Pel que fa a l'expresident Bush (pare) el defineix com “un home molt mesquí”.
Explica Schlesinger que quan el president Harry Truman sentia parlar de Picasso es posava furiós i l’insultava i pel que fa al pintor impressionista Matisse qualificava els seus quadres com “la verge amb dues grans tetes, que li pengen fora del vestit”. L’autor expressa la seva adoració per John Kennedy, l’únic president pel qual va treballar i del qual va crear la llegenda amb el seu llibre “Els mil dies”, crònica de la seva presidència. Diu que Adlai Stevenson, candidat perdedor a la Casa Blanca el 1952 i el 1956, estava “somrient i alegre” amb la notícia que havien disparat contra el president. El president Kennedy no tenia gens d’estima pel seu predecessor, el republicà general Eisenhower a qui qualificava de “terriblement fred i vanitós, una merda”.
Durant els anys de presidència republicana Kissinger va ser la seva més important font d'informació i d’ell escriu: “Henry m’agrada i el respecto però sempre tinc por que em digui una cosa a mi i digui el contrari a un altre”. Del president Nixon diu que “no es recorda mai de si ha llegit una cosa en un diari o en un informe dels serveis secrets”. Kissinger li va explicar que en els funerals del president egipci Sadat, el 1981, el president Ford i el seu predecessor Richard Nixon encapçalaven la delegació nord-americana i Ford estava furiós amb Nixon a tal extrem que va afirmar: “Voldria no haver-lo mai perdonat, aquest fill de puta”, referint-se a l’amnistia que li va concedir desprès de l’afer Watergate. Pel que fa al president Reagan, l’exsercretari d’Estat diu d’ell que es “l’únic president amb el qual sempre és millor estar amb algú altre a l’habitació perquè si et parla a soles pot ser cert que no passarà absolutament res”. Aquesta opinió de Kissinger va ser compartida per l’exsecretari d’Estat de Reagan, George Schultz: “No ordena fer res del que diu”.
El fet de ser demòcrata no va impedir a Schlesinger definir el president Carter com “un petit home mediocre, que somriu com un complaent basilisc”. Sobre Jacqueline Kennedy, l’esposa del seu president, afirma que “no era una persona al cantó de la qual un es volgués asseure”. En referència al president Clinton va sentir-se desil·lusionat quan el 1993 no li va fer cap encàrrec i el vicepresident Al Gore li va dir: “Ha pensat en canviar-se de sexe?”, desprès de saber-se que Madelaine Albright havia estat nomenada ambaixadora a la ONU. De Gore diu que té “fervor místic”.
De l’època del president Clinton critica l’ús que va fer-ne de la Casa Blanca ja que invitava a dormir a la seu de la presidència dels Estats Units als rics donants de la seva campanya electoral i els seus amics com Barbara Streisand. Diu l’autor: “Serà legal però ho trobo estèticament fastigós i històricament desencertat”. Tanmateix, defensa l’expresident quan li va esclatar l’escàndol de la becaria Monica Lewinsky: “Els homes menteixen sempre a propòsit de la seva vida sexual”.
