"Alguns dels guardians ens tractaven millor que ella (Ingrid Betancourt). Arrogant, imposava la seva voluntat als seus companys, controlava fins la planificació de les dutxes". Aquesta, és una frase del llibre Fora de la captivitat, sobreviure 1967 dies a la jungla colombiana', de Keith Stansell, Thomas Howes i Marc Gonsalves, en el qual els autors relaten les relacions amb la seva companya de captivitat. Els tres nord-americans fotografiaven zones controlades per la guerrilla colombiana de les FARC per una posterior operació antidroga quan el seu avió es va estavellar, el febrer del 2003. Van ser presos de les FARC, juntament amb Ingrid Betancourt, candidata presidencial a Colòmbia pel partit dels verds, fins el seu alliberament, el juliol del 2008.
Una vegada lliure, la figura política de la franco-colombiana Ingrid Betancourt va adquirir talla internacional essent rebuda pels potents del món, i ha estat convertida en una figura emblemàtica que fins i tot va sonar com a possible premi Nobel de la Pau. Aquest llibre dels seus antics companys de captiveri dibuixa una imatge diferent, lluny de l'estereotip creat pels mitjans de comunicació internacionals. En definitiva, proporciona l'altra cara d'una heroïna a la qual tot el món ha posat com a exemple de coratge i determinació: algú que va aguantar amb gran dignitat, sense sotmetre's, set anys d'empresonament a mans de les FARC. Del llibre en surt un ésser humà egoista, manipulador i arrogant.
Els autors expliquen que Betancourt robava menjar, acumulava vestits vells, es quedava els pocs llibres disponibles, acaparava els estris per poder escriure, i disposava d'una ràdio però es negava a compartir amb els seus companys les noticies que sentia. I, fins i tot, hauria posat en perill la vida dels captius nord-americans denunciant-los als guerrillers com a agents de la CIA i ajudant a les FARC a registrar les seves pertinències. Altres detinguts amb ella han donat relats diferents, que han contribuït a la seva fama de santa, com Jhon Frank Pinchao, que va fugir gràcies als consells d'Ingrid, o el caporal William Perez, que va salvar-li la vida nodrint-la amb una cullera quan patia una ulcera i infeccions intestinals.
Cultiu intensiu de la imatge
Un dels seus amics explica, a la revista francesa "Marianne", que "la tempesta mediàtica en què va entrar (a partir del seu alliberament el juliol del 2008), els viatges, els palaus on és convidada, la manera de viure dels últims mesos, han retardat el moment en que ella reprendrà el contacte amb la vida normal". De moment, ha dedicat els primers mesos de llibertat a cultivar la seva imatge iconogràfica. Ha rebut la Legió d'honor a l'Elisi, ha estat un mes de vacances a les Seychelles amb els seus fills, va efectuar una missió diplomàtica per encàrrec del president Sarkozy, va donar una conferència a la ONU sobre terrorisme, va ser entrevistada al programa més famós de les televisions nord-americanes, va visitar Espanya per rebre un premi, va visitar Itàlia i va ser rebuda pel Papa, s'ha fet fotos amb Bono i Madonna, és a dir, no ha parat, però s'ha oblidat de donar les gràcies a tots els qui van treballar durant anys pel seu alliberament i per fer-la coneguda arreu del món. Milers de persones van mobilitzar-se en favor seu per poder veure-la lliure.
L'ex-emissari de França a Colòmbia, Noël Saez, ha dit que "ha donat les gràcies a tots els grans d'aquest món, el Papa, els presidents i altres, i ha oblidat els més petits". El passat mes de novembre va reunir els seus partidaris, els qui havien treballat per ella, a l'alcaldia de Paris, i els va decebre en demanar que no fessin servir més el seu nom i anunciar la creació de la seva fundació.
Els més afectats pel seu distanciament semblen ser els familiars, com el seu ex-marit Fabrice Delloye, que durant els seus set anys de captiveri va activar xarxes de suport, va dirigir-se a polítics i va explicar el cas als mitjans de comunicació. Però no ha rebut res a canvi, tan sols el silenci d'Ingrid. El seu actual marit, Juan Carlos Lecompte, no ha vist encara a la seva dona des del dia del seu alliberament i s'ha de conformar amb trucades telefòniques. Sembla ser que Ingrid vol desfer aquest matrimoni. Lecompte ha lluitat durant els anys d'empresonament de la seva dona perquè el seu partit, Oxigeno Verde, continués existint, però els guerrillers li van proporcionar a Ingrid una revista popular on el seu marit apareixia en braços d'una altra dona.
"Sense la Verge, no estaria aquí"
Desprès d'un temps vivint a París, ara sembla estar a les Seychelles, acompanyada per la seva mare, que durant sis anys va aixecar-se a les 4:30 hores cada dia per enviar a la seva filla un missatge d'esperança i suport a través de les ones de Radio Caracol. Mare i filla són molt pietoses, i després del seu alliberament van anar a Lourdes i l'1 de setembre van ser rebudes pel Papa. Els seus pròxims diuen que repeteix: "Sense la Verge Maria, no estaria aquí". No li agrada recordar els dies passats a la jungla -"El que va passar a la jungla, ha de quedar-se a la jungla"- i afegeix: "durant sis anys, cinc mesos i alguns dies, he viscut només amb homes. Ser una dona era un problema perquè això excitava la seva agressivitat".
Actualment, no té més ingressos que els drets d'autor dels seus llibres La ràbia al cor' (ed. Fixot), del qual s'han venut 400.000 exemplars, i Cartes a la mama', la seva carta i les respostes dels seus fills, publicat per Seuil i amb 100.000 exemplars venuts. Demana un milió d'euros per escriure un llibre sobre el seu captiveri a mans de les FARC, però no ha trobat cap editor que pagués aquesta xifra; l'oferta més elevada ha estat de mig milió.
Altres llibres relacionats amb aquest tema son:
"Els secrets de l'operació Betancourt", de Jacques Thomet (ed. Fayard, 2008)
"El coratge i la fe", de Pierre Lunel (ed. Archipel, 2008)
"Ingrid", de Sergio Coronado (ed. Fayard, 2008)
