La crisi financera iniciada als Estats Units que s'està convertint en crisi econòmica i s'està estenent per tot el món ens porta a recordar algunes de les idees expressades pel conegut i reconegut economista John Kenneth Galbraith al seu llibre "Breu història de l'eufòria financera" publicat el 1990 i tornat a publicar el 2007 per l'editorial francesa Seuil.
Com es ben sabut, els qui no coneixen la història, les lliçons que ens dóna la història, estan condemnats a repetir-la, i això val tant per les persones com pels pobles. Però en el cas de la economia el tema és complica ja que es troba en un procés constant de mutació i els mestres del passat com Adam Smith, John Stuart Mill, Karl Marx, Alfred Marshall... no sempre serveixen com a guia pel present ni menys encara pel futur.
Estima l'autor que els factors que porten a les caigudes repetides en la demència financera no han canviat, en els seus trets essencials, des de la "tulipomania" del 1636, és a dir, des de la primera bombolla especulativa, basada en el comerç de la tulipa. Individus i institucions és deixen seduir per la satisfacció que troben en veure créixer ràpidament la seva fortuna, els dóna la sensació de potència intel·lectual, basada en l'existència del prejudici col·lectiu segons el qual la intel·ligència és proporcional al diner que és té. A partir d'aquesta convicció és fan pujar els preus, sigui en els immobles, en la Borsa o inclòs en l'art, i aquest creixement de preus dóna la confirmació que s'ha encertat en l'elecció i els reconforta en la creença de la seva pròpia intel·ligència. Això continua fins el dia de la desil·lusió general i el Crac.
L'especulació forma part del mercat
Els qui són dins la bombolla mai confessen la seva estupidesa, diu Galbraith, ja que com que els mercats són sacrosants es poden fer retrets als exespeculadors més coneguts o als més deshonestos però no pas als altres participants que estaven encantats de formar-ne part. La discussió se centra en els termes menys importants, com quina ha estat la causa del Crac, quins factors l'han fet possible o qui cal castigar. El mercat reflexa necessitats artificials o frívoles, pot ser deformat pels monopolis, la concurrència imperfecta o els errors d'informació però es intrínsecament perfecte, segons diuen. Ara bé, el fet real és que l'especulació forma part del mercat i el Crac és el seu punt culminant. Però això resulta inacceptable i, per tant, és busquen influències exteriors, factors sense els quals és creu que els preus es mantindrien alts, seguirien pujant o experimentarien un declivi suau. El mercat, doncs, no pot cometre errors com a tal, segons els seus defensors.
Queda la pregunta per fer si es pot fer quelcom i que és el que és pot fer. Las caiguda periòdica en la demència no és un tret atractiu del capitalisme ja que el seu cost humà és molt gran i més encara els seus efectes econòmics i socials. El Crac del 1929 va causar destrosses molt considerables i va portar a la depressió, el del 1987 va conduir a la fallida i va deixar enormes pèrdues en els "junk bonds" o paquets escombraria, tant per les persones com pels fons de pensions. La veritat és que davant l'especulació poca cosa és pot fer. No resulta pràctic fer lleis ni reglaments declarant fora de la llei la credulitat financera i l'eufòria col·lectiva. Es tracta de comportaments humans difícilment controlables ni regulables. L'únic remei seria un escepticisme reforçat que associï l'optimisme desfermat amb la imbecil·litat i deslligar de la intel·ligència les compres en fer servir gran quantitats de diners. Aquests principis haurien de guiar els inversors i els gestors de les caixes de pensions i altres fons institucionals.
Una altre regla seria que quan la excitació envaeix el mercat, quan és parla d'ocasió única, cal protegir-se. La història ens ensenya que gairebé sempre és tracta d'una autosuggestió. Sabem que hi haurà nous episodis especulatius i noves febres que conduiran a noves bombolles però no sabem quan es produiran ni en què consistiran (immobles, objectes d'art, cotxes de col·lecció). L'únic segur és que hi haurà nous episodis i que els imbècils tard o d'hora perdran els seus diners. Això passa des de fa segles i seguirà passant durant molt de temps.
