Bob Reich va ser ministre de Treball durant la presidència de Bill Clinton, fa deu anys, i des d'aleshores ha seguit l' evolució del capitalisme als Estats Units, publicant recentment el llibre Supercapitalisme (editat per Vuibert, a França, amb 276 pàgines). La seva tesi es basa en la següent premisa: que en convertir-se en global el capitalisme ha convertit els Estats Units i els qui l'imiten en un model d'eficàcia que dóna profit a molta gent i que ha canviat de naturalesa. El capitalisme nord-americà es feia respectar per la seva capacitat de garantir un fort creixement junt amb un sistema de valors i avui dia el rebutgem perquè amplifica les desigualtats i ha fet créixer la precarietat de milions de treballadors. La globalització, que suposa una concurrència intensa, ens ha conduït a un capitalisme turbo que fa feliços els consumidors privilegiats d'arreu del món però perjudica a molts milions de ciutadans destruint la cohesió i la justícia social, el respecte a l'empresa, la moralitat i als serveis públics, valors sacrificats a l'altar de la competència mundial i de la creació de valor pels accionistes.
L'autor distingeix entre allò previsible i allò normatiu, afirmant que l'edat d'or del capitalisme, que suposava una concurrència organitzada, uns sindicats potents, uns empresaris que pensaven en el be públic i en el treball de per vida, ha mort i el futur no està gens clar ja que els instruments tradicionals per compensar les irracionalitats del sistema (redistribució fiscal, educació pública, sindicats,...) estan tocats de mort. Aquests són alguns del efectes del procés de mundalització o globalització.
Aquest demòcrata, professor avui dia a Berkeley, recorda que l'escàndol Enron, els "bonus" colossals, les stock-options fora mesura i ara les subprimes són conseqüències de la globalització, de les noves formes de finançament que ha engendrat en nom del liberalisme. Als anys 80 els alts càrrecs de les grans empreses nord-americanes cobraven una mitjana de quaranta vegades més el salari mitjà dels seus treballadors. El 2001 aquesta proporció ja era de 400 vegades i segueix creixent la distància. El 1976 els més rics (1% de la població nord-americana) tenien el 20% de la riquesa, mentre que el 1998 havien arribat ja al 33% i segueixen acumulant. En canvi, el salari mig no ha progressat des de fa trenta anys i en ple procés expansiu, el 2006, 4,5 milions de treballadors nord-americans van perdre la feina cada mes.
Reich recorda que els empresaris es guien per l'única lògica del profit, del guany, però el problema està en que l'Estat s'ha quedat paralitzat per la influència dels lobbys (grups d'influència i de pressió de determinats interessos), pels advocats, els buròcrates i altres categories, i sembla ser incapaç de dictar noves regles. Aquesta tensió permanent entre els interessos del consumidor-inversor i el ciutadà és la crònica d' un desastre anunciat i cal preguntar-se que ha de fer el ciutadà i quin és el nou (o vell) paper de l'Estat, que fins ara protegia els més dèbils.
L'autor és producte d'una classe mitjana que ara es veu amenaçada per l'actual capitalisme turbo o supercapitalisme. Ha estat sempre a les files progressistes i durant la presidència de Clinton, com a Ministre de Treball, va lluitar contra les empreses clandestines, les deslocalitzacions i en favor de l'augment del salari mínim. Després ha lluitat en favor dels matrimonis gais, del dret a l'avortament i contra la pena de mort, i des del 2004 ha defensat els qui han lluitat contra el domini dels conservadors radicals o neoconservadors. Ara proposa un seguit de remeis davant l'actual situació com crear comunitats d'internautes, lluitar contra el robatori dels polítics i renovar la política. Per això actualment dóna suport a Obama, a qui defineix com "inspirat, innovador i entusiasta". Ara bé, reconeix que farà falta un miracle per que el voluntarisme polític pugui deturar les lleis de ferro de l'economia.
