"Camí cap al desconegut" -Perrin, 190 pàgines, 13,80 euros- és el nom del llibre publicat fa uns deu dies per l'economista francès Nicolas Baverez, on fa una anàlisi prospectiva de les mutacions del món actual i, com molts altres, anuncia la fi del domini hegemònic d'Occident per entrar en una nova era de multipolaritat. Les seves conclusions són clares i ben definides: "L'inici del segle XXI marca la fi de diversos cicles històrics llargs: el cicle històric del domini absolut del món per part d'Occident començat el segle XVI; el cicle intel·lectual de les Llums, de la Il·lustració, començat el segle XVIII i caracteritzat per la separació entre el contracte social regint la vida interior de les nacions i la jungla de les relacions internacionals així com el monopoli de la forma política de l'Estat; i el cicle econòmic d'un capitalisme organitzat al voltant del domini d'un centre. La humanitat entra així en l'edat d'una història universal, compartida per tots els homes, que no serà forçosament pacífica i prospera, feliç i tranquil·la. El destí del segle dependrà, en gran part, de la voluntat, la lucidesa i la saviesa de les nacions i dels pobles lliures".
L'autor explica el segle XX com una història de conflictes, dins del món occidental, entre nacions i imperis, democràcia i totalitarismes, de la qual van sortir-ne vencedors els Estats Units, mentre que la historia del segle XXI és presenta més complexa i no descarta que les tendències centrífugues i el caos acabin sent predominants. Les fractures que afecten el planeta són: religioses i culturals, entre una part del món islàmic i Occident; històriques, entre un nord en declivi i un sud en creixement accelerat; polítiques, entre les democràcies i estats de dret, d'una banda, i el floriment de règims que rebutgen el pluralisme i la llibertat individual, de l'altre; ideològiques, entre els partidaris de societats obertes i els de nacions com a forma política no superable; institucionals, amb la recerca de formes que permetin assegurar la cohesió de les nacions, cada vegada més diverses, de construccions multinacionals i de fòrums multilaterals, econòmiques, entre l'opció del risc o la primacia de l'estabilitat, la regulació per part del mercat o de l'Estat i ecològiques, entre la dinàmica del creixement desfermat i la d'un desenvolupament durable.
Recula la democràcia
Les idees democràtiques reculen davant el fanatisme religiós, les dictadures i les guerres civils, així com el "neocastrisme" de la Veneçuela de Hugo Chavez i els estats que el segueixen (Bolívia, Equador, Nicaragua...). La llibertat política i l'econòmica mantenen una relació distesa i asimètrica com s'ha vist en dates recents amb els Jocs Olímpics de Pequín, amb prefecte organització i inquietant respecte dels drets humans. Als estats "lliures" el terrorisme alimenta la por que porta a demanar més seguretat i fa créixer moviments xenòfobs i populistes. El declivi relatiu del món occidental davant els estats emergents desestabilitza les classes mitges, ajuda a un retorn del proteccionisme i fa reviure el fantasma del perill groc, pensant en la Xina. La resposta neoconservadora dels Estats Units ha comportat els fracassos de l'Iraq i l'Afganistan, una economia en recessió, un estat de dret afeblit, la legalització de la tortura, la proliferació dels centres de detenció clandestins, l'ampliació de l'espionatge i la vigilància dels ciutadans sense control judicial.
La crisi econòmica iniciada el 2007 als Estats Units és planetària, no regional ni nacional, contràriament a crisis anteriors. Ha sorgit a partir de les finances, motor de la innovació a la societat oberta, i combina un enfonsament del crèdit, un crac immobiliari, la caiguda dels mercats financers i un xoc alimentari i energètic que suposa el retorn de la inflació. Amb aquesta crisi s'acaba un cicle i un model econòmic. S'acaba el cicle de la baixada de la inflació i les taxes d'interès, que ha esclatat amb l'explosió de la bombolla especulativa sobre el crèdit així com el xoc petroler i alimentari. S'acaba el model econòmic que sumava les nacions consumidores de crèdits per poder efectuar importacions massives -Estats Units, Gran Bretanya, Estat espanyol- i nacions estalviadors i inversores per reforçar un aparell productiu destinat a l'exportació -Alemanya, Xina, Japó, Corea.
Un nou món multipolar
El segle XXI marca la reculada d'Occident front a les potencies emergents, el declivi relatiu dels Estats Units, el desplaçament cap a Àsia del centre de la economia i la geopolítica mundials, la reaparició dels imperialismes -Rússia. Així, doncs, assistim al naixement d'un món multipolar que qüestiona el monopoli occidental sobre la història i els valors de la humanitat. Els estats, les institucions semblen impotents davant les crisis i riscos existents, i cap Estat disposa dels recursos per fer front sol als problemes mundials. Som en un món obert on es barregen el primer conjunt multinacional basat en la pau i la llibertat -Unió Europea-, la defensa del lideratge mundial per part dels Estats Units, l'afirmació com a noves potències de la Xina, l'Índia, el Brasil i Rússia, les estratègies de desestabilització d'Iran i Veneçuela.
Tal com estan les coses és molt important que els diferents pols de mundialització es dotin de institucions que permetin desarmar els conflictes nacionals o econòmics, multiplicar les zones de lliure canvi i obrir les societats, com la UE, l'ASEAN o el Mercosur. s urgent trencar amb la il·lusió que els mercats és poden autoregular. Fa falta crear instruments per efectuar polítiques anticícliques, redefinir les normes jurídiques, financeres i comptables del capitalisme mundialitzat, prevenir i sancionar els comportaments contraris a la ètica.
