Durant les últimes setmanes ha tingut una certa repercussió el llibre publicat per Scott McClellan, exresponsable de la estratègia de propaganda de la Casa Blanca durant la presidència de Bush, a qui el conegut i reconegut articulista del The New York Times i Corriere della Sera, Christopher Hitchens, tracta de "personatge ridícul" i "imbècil" McClellan escriu del president Bush: "El considero una persona fonamentalment ben intencionada i no crec que ni ell ni els seus col·laboradors a la Casa Blanca haguem intentat mai, de manera conscient, enganyar al poble nord-americà". A partir d'aquesta afirmació Hitchens el qualifica de "mercenari" que fins i tot després de perdre el seu càrrec segueix servint els interessos del president més desacreditat de la història dels Estats Units. McClellan nega la evidència quan diu que no es va enganyar al poble nord-americà, ja que tothom sap i ha estat oficialment reconegut que els motius donats per enviar i ocupar l'Iraq (armes de destrucció massiva, suport a Al Qaeda,...) eren falsos, eren, per tant, mentida.
Per trobar referències serioses als orígens i conseqüències de l'atac a l'Iraq del 2003 cal anar al llibre "War anb decision: inside the Penaton at the dawn of war on terrorism" de l'exsubsecretari de Defensa, Douglas Feith, que va jugar un paper de primera línia en la caiguda del règim de Saddam Hussaein. Al seu llibre hi ha les discussions i decisions adoptades en el Consell de Seguretat Nacional de l'època. L'autor també ha creat una web on es poden trobar totes les fonts per seguir el fil del seu anàlisi i les seves conclusions. Assenyala el periodista Hitchens que aquest llibre excel·lent per la seva documentació ha estat silenciat pels principals diaris nord-americans, a diferència del de McClellan.
Feith continua formant part del corrent neoconservador del Partit Republicà però manté les seves opinions personals respecte l'explicació dels esdeveniments com queda clar quan narra les baralles entre ministeris i les disputes ideològiques dins del govern Bush en els temes de l'Iraq, Afganistan i Guantánamo. El llibre desmenteix que existissin indicis racionals de l'existència d'armes de destrucció massiva a l'Iraq de Saddam Hussein, afirma que no van ser debatudes les alternatives a la guerra i que Bush estava disposat a atacar prescindint de qualsevol mena de consideració, que els partidaris de fer caure el règim iraquià preveien nomenar Ahmad Chalabi com a nou líder polític i que ningú es va prendre la molèstia de pensar en la planificació de la postguerra. L'autor no nega ni els errors ni els prejudicis personals del aleshores ministre de defensa, Donald Rumsfeld, i admet que les seves oficines de planificació no tenien ni idea de les crítiques que els serveis d'intel·ligència i de part dels neoconservadors professaven contra Paul Bremer i el govern d'ocupació que ell va organitzar a Bagdad.
Privatització a tot drap
L'autor, Feith, confirma de manera implícita la convicció estesa de que la CIA (Central Intelligence Agency) va complir la seva funció ja que es tracta de una institució polititzada i incompetent, culpable d'haver deixat els Estats Units sense protecció aèria abans de l'11 de setembre del 2001. En el tema de l'Iraq la seva funció pot definir-se com a catastròfica. De fet, la CIA és una més, la mes coneguda, de les agencies de intel·ligència nord-americanes que en els últims anys, els de la presidència Bush, i sota l'impuls dels neoconservadors, estan externalitzant els seus serveis. De la mateixa manera que amb Rumsfeld, el Pentàgon va desenvolupar una política de externalització de serveis, que ha conduït al fort creixement d'exèrcits privats i a la privatització de gran part de la logística militar, les agències de intelligència privatitzen gran part de les seves activitats i hi ha qui parla de "privatització de l'espionatge". Es la conseqüència de la ideologia neoconservadora.
Acabada la guerra freda, en els anys 90 i sota la presidència de Clinton, és va desmantellar una part de l'aparell bèllic i dels serveis de intelligència ja que sense la existència de la Unió Soviètica havien perdut la seva raó de ser, però a finals del decenni els Estats Units havien trobat nous enemics, nous conflictes, que justificaven la resurrecció dels serveis de intel·ligència i va iniciar-se la política de "outsourcing" que Bush a portat a la seva màxima expressió. Les empreses privades van anar ocupant un terreny abans reservat a les institucions i organismes governamentals. Tot a l'ombra, fins que fa un parell d'anys alguns periodistes especialitzats van començar a indagar i escriure sobre el finançament públic de l'espionatge que anava a parar a empreses privades. Aleshores el director de la National Intelligence va ordenar un estudi intern sobre els contractes de les setze agències del govern que es dediquen a l'espionatge. La premsa i el Congrés van demanar la publicació de les dades però va guanyar el secret. Tanmateix, en una conferencia d'una de les agències d'intelligència del Pentàgon, per error, és va projectar una diapositiva que revelava que el 70% dels diners públics destinats a l'espionatge anaven a mans d'empreses privades. Es parla d'una xifra de 42.000 milions de dòlars dins del global de 60.000 milions de dòlars destinats a l'espionatge.
Sens dubte aquesta situació planteja un problema de transparència i de control de les despeses. En el llibre "Spies for hire", Tim Shorrock diu que el 50% de les activitats de la CIA són fetes en "outsourcing", percentatge que arriba al 95% en el cas de Geospatial Intelligence Agency, l'organisme que gestiona els satèl·lits-espia. La NSA, l'agència que controla la "gran orella" electrònica, té dues terceres parts del personal contractat a empreses privades. Feines com l'interrogatori de presoners capturats a l'Iraq i de sospitosos de terrorisme són derivades a personal d'empreses privades. Tot plegat porta a situacions com la existent a l'Iraq on desenes de milers de contractats, la majoria d'ells exmilitars, cobren sous molt superiors als dels militars i no estan subjectes a cap autoritat, com es va veure en el cas dels empleats de Blackwater, que proporciona serveis de seguretat. Pot ser el nou president podrà fer-hi alguna cosa per deturar aquesta política i les seves conseqüències.
