Els marbres del Partenó. Les raons de la seva restitució' és un llibre de Christopher Hitchens, amb prefaci de la premi Nobel de literatura del 1991, Nadine Gordimer, acabat de publicar en italià (Fazi Editore) coincidint amb la recent inauguració, el passat dia 20, del nou Museu de l'Acròpoli d'Atenes.
Una de les sales del museu està preparada per rebre els marbres del Partenó que actualment es troben en el British Museum. El periodista i escriptor Christopher Hitchens va escriure el seu llibre sobre aquestes restes històriques el 1987.
Al prefaci escrit per Gordimer es diu que "el fet que aquestes parts del fris del Partenó estiguin avui dia a Anglaterra és un exemple d'arrogància imperial clar com el marbre". Recorda que l'imperi britànic no en va tenir prou en reclamar la seva sobirania sobre altres països sinó que va apropiar-se del seu art, la seva història, la seva mitologia religiosa. El fet que un museu nacional britànic, a principis del segle XIX, adquirís el patrimoni d'un altre país sense preguntar-se com aquestes riqueses arqueològiques havien acabat en el mercat estava justificada en nom de l'arrogància imperial, escriu la premi Nobel. Estem parlant del passat, però avui dia la restitució d'aquests béns culturals es basa en el rebuig de la injustícia d'un colonialisme disfressat com una simple adquisició d'una obra d'art.
Els marbres del Partenó del Museu Britànic no eren de lord Elgin, ambaixador de la Gran Bretanya a Grècia durant el règim otomà, que els va agafar del fris del Partenó per endur-se'ls al seu país. Els marbres pertanyen a Grècia, assegura Gordimer. Es pot argumentar que com a representants de la cultura de l'antiga Grècia, bressol dels ideals de l'humanisme i de la bellesa de lart, el fris del Partenó pertany al patrimoni cultural mundial, a tots nosaltres. A partir d'aquí es planteja on s'han d'exposar les obres d'art "propietat" de tota la humanitat. Si la resposta és que el millor lloc per exposar els marbres del Partenó és el Britih Museum, fem nostra la visió imperial britànica segons la qual Londres seria la Meca del món i, per tant, on els marbres poden ser admirats per un major nombre de persones de tot el món.
Per a la major part de la població mundial tant difícil li es anar a visitar Londres com Atenes, pels qui poden viatjar es tracta de dos destins "exteriors". El criteri segons el qual un major nombre de persones poden veure els marbres del Partenó, aïllats del seu context, a Londres, més que no pas a Atenes, és una opció que sols té sentit per a les classes privilegiades. Els marbres son el DNA artístic dels grecs i a ells pertanyen. Si són de tots, el millor per admirar-los és el lloc on van ser creats.
La coherència de l'obra d'art
Un dels arguments per mantenir els mabres a Londres és que el seu retorn a Grècia obriria la via a un èxode forçat dels tresors estrangers de tots els museus on hi han la major part de les obres d'art. Aquest argument nega el principi dels museus d'art: difondre la diversitat de l'art com a expressió de la creativitat humana, en les seves diverses visions. Es pot acceptar que obres d'art d'altres cultures, no saquejades en el seu lloc d'origen sinó adquirides legalment i amb nombrosos exemples en el seu país d'origen, puguin ser propietat i exhibides en museus estrangers. En el cas dels marbres del Partenó, no es tracta d'un objecte sinó de trossos del fris que formen part d'una narració interrompuda en el seu legítim lloc de pertinença. La coherència d'una de les majors obres d'art de la història que ens ha arribat fins el nostre temps ha estat trencada i destruïda. El fris, que va sobreviure a invasions, conquestes, profanacions de règims religiosos cristians i musulmans, a tres-cents anys de domini otomà, va ser fet a trossos. La coherència ha de ser restaurada restituint a Grècia els marbres del Museu Britànic. Aquesta seria una conquesta per a Grècia i per a tota la humanitat.
També pot argumentar-se que en determinades èpoques i en determinats països les obres d'art han estat objecte d'actes vandàlics durant conflictes polítics o religiosos i abandonades, posant la seva supervivència en risc i, per això, resultaria justificat un saqueig en favor de museus estrangers que ofereixen garanties de conservació i protecció. Avui dia, el nou Museu de l'Acròpoli disposa a la Galeria del Partenó de l'espai suficient per exposar tota l'obra al cantó del mateix Partenó. El fris no està complert, hi ha espais buits que esperen ser omplerts amb la restitució de les parts que falten i que ara té el British Musuem. Ho demana el respecte per la justícia.
