El 1968 ha quedat gravat a la història com l'any de la "Revolució del maig del 68". El seu quaranta aniversari està sent recordat a tots els mitjans de comunicació, degut al profund impacte que va causar, sobretot, a l'Europa occidental i, en general, a tot el món desenvolupat o primer món. Però també va ser l'any de la "Primavera de Praga", de la "revolució dolça" de Dubcek, que va sacsejar l'Europa de l'Est, el segon món, és a dir, el món comunista. Per tant, el pròxim mes d'agost es recordaran els quaranta anys de la fi de la "Primavera de Praga", sota el pes dels blindats soviètics.
Enzo Bettiza, periodista italià amb cinquanta anys de professió, acaba de publicar el llibre "La primavera de Praga", a l'editorial Mondadori, per rememorar aquelles fets que ell va viure en directe com a corresponsal del diari milanès "Corriere della Sera". Uns seixanta articles, editats en forma de llibre, ens retornen a aquella etapa històrica des dels ulls de l'autor.
L'estructura central de l'obra la constitueixen els articles corresponents als mesos de juliol i agost, fins l'arribada als carrers de la capital txecoslovaca dels blindats soviètics. El final recull una llarga conversa, inèdita fins ara, amb Jiri Pelikan, cap de la televisió txecoslovaca durant la "Primavera de Praga", que va fugir a Viena una vegada es va acabar el somni sota les botes dels soldats enviats pel Kremlin. Pelikan aclareix un seguit de punts i temes que havien quedat dins de la foscor. Per l'autor, "front de Praga, el seixanta vuit dels estudiants va ser un moviment de fills de papà que es deixaven créixer els cabells del cap i de la barba. A Praga, en el període de vuit a deu mesos, es va viure un gran moment de identitat europea".
El 1967 havia estat obligat a dimitir el vell secretari del Partit Comunista de Txecoslovàquia, Antonin Novotny, i en els primers mesos del 1968 va florir la "Primavera de Praga", que va introduir un seguit de reformes de caire liberal, obrint espais de llibertat dins del règim comunista. En un primer moment la Unió Soviètica va deixar fer però en la segona meitat del 68 la direcció del Kremlin i els seus vassalls de l'Alemanya oriental, Polònia, Bulgària, Hongria i Romania van decidir que el curs dels esdeveniments no era el convenient. El model txecoslovac de comunisme reformista suposava un perill pel model soviètic de comunisme i els seus satèllits de l'Est europeu.
Els mesos de juliol i agost el curs de la història es va accelerar amb les reunions "fraternals" dels comunistes est-europeus al voltant del patró soviètic. Primer els contactes i advertiments van ser bilaterals, entre soviètics i txecoslovacs i, a continuació, van convertir-se en multilaterals, entre txecoslovacs i els seus aliats del Pacte de Varsòvia, iniciant-se un període de maniobres militars a les fronteres de Txecoslovàquia que servien d'advertiment, d'amenaça i, finalment, van resultar els preparatius de una invasió i ocupació. Malgrat el soroll d'avions i blindats a les fronteres la direcció política txecoslovaca va mantenir-se unida i ferma en la seva via reformista. El grup dirigent comunista que tirava endavant el programa de reformes estava format pel líder del PC txecoslovac, Alexander Dubcek, el president del parlament, Jozef Smrkovsky, i el president de la República, el general Ludvik Svoboda. Rera seu tenien el partit i a la població.
L'autor explica que "qui comunicava amb nosaltres, els periodistes, era Smrkovsky". "Era molt directe i comunicatiu i tenia un cert gust per la noticia. Dubcek havia estat format pels soviètics i era incapaç de tractar amb els periodistes. Però tots sabíem que era l'home clau per fer front a les difícils converses amb els soviètics i alhora mantenir unit un estat binacional (txecs i eslovacs) com era Txecoslovàquia". Bettiza va estar a Praga fins la invasió i ocupació i consegüent repressió. Però el cas de Txecoslovàquia va ser diferent del cas de Hongria del 1956 ja que els invasors soviètics no van trobar-se amb un poble en armes sinó uns pobles (txecs i eslovacs) que es defensaven amb la ironia. "Les reaccions (a la ocupació) van ser modestes: alguns van canviar amb pintura els noms dels carrers, els blindats soviètics eren decorats amb una esvàstica (símbol dels nazis). I ningú va voler substituir a Dubcek. Ningú va oferir-se, com a Hongria, per formar un nou govern amb els soviètics. Aquests van veure's obligats a substituir a Dubcek per Dubcek". El líder de la "Primavera de Praga", Dubcek, va ser traslladat a Moscou, junts amb els altres dirigents, i va retornar canviat, disposat a acceptar tot el que li diguessin, explica l'autor. El somni s'havia acabat de manera tràgica però a l'Europa occidental la repercussió de la "Primavera de Praga" va portar els partits comunistes cap a l'eurocomunisme, una manera com una altra de posar un cert distanciament respecte els amos del Kremlin, de mostrar-se crítics sense trencar amb la casa mare.
