"Diccionari del comunisme", de Stéphane Courtois, publicat fa unes setmanes a França, estudia el renaixement del comunisme de la mà dels pobres de la terra, a partir del rebuig a la globalització dels qui descobreixen les ideologies prèvies a Marx i de l'extrema esquerra que adopta noves formes, desprès del fracàs històric del leninisme, centrant la seva doctrina en el rebuig al diner i el profit, com a màximes expressions del món capitalista..
La caiguda del comunisme soviètic entre el 1989 i el 1991 ha permès la reaparició dels corrents comunistes no leninistes, ha florit un neocomunisme, una nova forma de pensar i actuar per fer front a la mundialització. Els anticapitalistes són avui dia antiglobalitzadors o altermundialistes. Hi ha un núvol de grups i grupets, dels quals ATTAC és un dels mes representatius, segons estima Courtois, que cultiven una visió pessimista de la evolució econòmica i ecològica del mon i aquesta nebulosa de grups i grupets té com a enemic comú el neoliberalisme mentre ataca sense contemplacions els partits tradicionals. Des de l'any 2000 aquest moviment celebra de manera regular fòrums socials anomenats anti-Davos. El primer va ser el 2001 a Porto Alegre, Brasil. Aquest neocomunisme estén la seva esfera d'actuació des dels sense papers als sense terra, passant pels homosexuals, els parats, les dones,...
La mort del comunisme industrial i el debilitament de la seva doctrina, és a dir, el marxisme i desprès el marxisme-leninisme, ha obert les portes a aquesta florida de nous grups. La ideologia dominant de l'altermundialisme ha retrobat les formes primitives del comunisme, les pre-marxistes, atacant la dictadura del diner, del profit, com a font de injustícies i dels mals de la societat. El proletari ha estat substituït pel pobre, per tant, en el motor dels canvis del futur. La idea de que cal resdistribuir de manera igualitària les riqueses entre el Nord i el Sud ha unit a grups marxistes, neomarxistes, llibertaris i alguns de cristians, sota les banderes del multiculturalisme, del tercermundialisme, del trotskisme, del neozapatisme i, fins i tot, alguns grups de l'islamisme radical.
Els qui encara mantenen l'ideari marxista leninista són la Lliga Comunista Revolucionaria a França, els renovadors del Partit Comunista francès, el Partit dels Treballadors brasiler, el Socialist Worker's Party britànic i Rifundazione Comunista a Itàlia, que situen la seva base d'actuació en els moviments socials i han estès la seva actuació als pobres i exclosos tot predicant una revolució que ha de passar per la presa del poder. Els neomarxistes reinterpreten el marxisme a partir de Michel Foucault, Gilles Deleuze, Rosa Luxemburg, Walter Benjamin i Pierre Joseph Proudhon. El teòric mes innovador d'aquest corrent es l'italià Antonio Negri que situa com a nou subjecte revolucionari els exclosos, el sense papers, els sense feina, els sense terra,...
En la intersecció entre solidaritat, anarquisme i comunisme se situa una figura com la del francès José Bové, que revindica tant el neozapatisme mexicà com les lluites camperoles del Larzac en un projecte que no parla de nacionalitzar els mitjans de producció sinó de distribuir les riqueses i renunciar a determinats privilegis. Per corregir els desequilibris Nord-Sud i protegir el medi ambient. Pròxim a Bové es troba el britànic John Holloway, que segueix la doctrina del subcomandante Marcos de rebuig de les revolucions del segle XX, basades en la conquesta de l'estat, per promoure la dissolució de totes les estructures opressives. Els intents de crear una societat igualitària tenen diverses expressions com la de la revolució bolivariana del tinent coronel Hugo Chavez, president de Veneçuela des del 1998, que pels neocomunistes és el símbol del "socialisme del segle XXI". Dins d'aquest moviment "neo" hi ha diversos grups cristians que basen la seva doctrina social en la pau i la lluita contra la pobresa. Es troben pròxims a la línia solidarista que demana la cancellació del deute dels estats pobres i taxar les rendes en favor dels més pobres. A Sudamèrica aquests grups cristians se situen en l'òrbita de la teologia de l'alliberament, basada en la figura d'un Crist que no tenia res com a propi, o sigui que no tenia riqueses..
En definitiva, el neocomunisme, segons Courtois, té uns fonaments ideològics heterogenis que tenen en comú convertir la pobresa, la força del pobre, en la font de una revolució social front a un món occidental que ha de compartir la seva riquesa.
