El més gran partit de l' esquerra francesa, el Partit Socialista, viu una forta batalla interna pel lideratge cara al pròxim congrés en el que s'haurà d'escollir la persona que ha de substituir l'actual secretari, François Hollande. En la cursa, els tres millors situats són Bertrand Delanöe, alcalde de París, que compta amb el suport de Hollande; Ségolène Royal, que va ser candidata a les últimes eleccions presidencials i va ser derrotada per l'actual president, Nicolas Sarkozy, i l'alcaldessa de Lille, Martine Aubry. De la mateixa manera que els seus rivals, l'alcaldessa ha publicat un llibre per explicar les seves idees i propostes, titulat "Et si on se retrouvait..." (Ed. De l'Aube, 207 pàgines, 19,2 euros).
Aubry havia estat ministre quan Lionel Jospin dirigia el govern i després de refugiar-se a l'alcaldia de Lille intenta ara retornar a l'escena estatal amb el seu llibre, on critica la política del president Sarkozy, efectua un seguit de reflexions sobre l'estat de la societat i avança una sèrie de propostes sobre economia, habitatge i educació amb la mirada posada en el congrés socialista de Reims. L'autora parteix de la seva experiència en la política municipal per efectuar les seves propostes a nivell estatal. En una entrevista publicada el passat mes de juliol deia: "El que hem fet aquí dóna resultats; voldria que s'apliqués a tota França".
El setmanari francès L'Express ha publicat una síntesi d'algunes de les seves principals propostes extretes dels seus sis anys d'experiència de govern municipal. En el terreny de la lluita contra el treball precari opina que cal apujar els impostos a les empreses que distribueixen els beneficis entre els seus accionistes, diferenciant-les de les que reinverteixen els seus beneficis i proposa posar nous impostos a les empreses que abusen dels llocs de treball precaris i treure'ls a les que es comprometin amb un pla de reabsorció dels llocs de treball precari. També diu de prohibir les stock-options pels principals dirigents executius de les empreses i limitar les indemnitzacions en cas d'acomiadament d'aquests treballadors de luxe que són els alts directius empresarials. Segons Aubry: "Això no impedeix redistribuir els beneficis via participació, sense que això substitueixi els salaris".
-Educació i habitatge-
En el camp de l'educació defensa la escola maternal ja que representa el lloc on s'aprèn la llengua: segons el seu origen social els infants entren al curs preparatori coneixent entre 500 i 2.000 paraules. Per respondre a la diversitat d'alumnes cal individualitzar els itineraris escolars, les pràctiques pedagògiques, per tal de proporcionar a tothom una igualtat d'oportunitats. Cal detectar els problemes de cada infant i donar suport a cada alumne des del moment en que apareixen les seves dificultats. Per poder aplicar aquesta política educativa és necessari donar a cada escola els mitjans que precisa. La segregació territorial ha portat com a conseqüència l'aparició de fortes disparitats entre establiments escolars i "no sortirem d'aquesta situació sinó es recreant arreu la barreja social i, mentrestant, cal modular el nombre d'estudiants per classe, amb un sostre de quinze quan són infants amb dificultats, i cal estimular els professors més decidits a ensenyar on més difícil resulta, amb la contrapartida d'avantatges professionals".
En el tema dels lloguers i de l'habitatge parteix dels tres tipus de construcció: habitatges socials, habitatges lliures i habitatges intermedis. Aquestes menes d'habitatges hauria que trobar-los en cada programa de construcció d'una certa talla. Proposa cedir per un euro simbòlic terrenys de l'Estat als municipis que es comprometin a construir més de dos terços d'habitatges amb lloguers controlats. "Esperant, diu, que aquestes mesures produeixin els seus efectes, estimo necessari bloquejar els lloguers durant algun temps, com a mínim a les zones on assoleixen nivells inabastables pels habitants".
A la seva ciutat l'autora afirma que "tots els barris de Lille es desenvolupen gràcies al dinamisme econòmic, al retorn de les empreses, a l' energia comercial, a la vitalitat cultural, a la força dels seus habitants. En cada barri implantem pols d'excel·lència econòmics, culturals o esportius". En referència a la barreja social explica que a la seva ciutat "les barriades són més riques que els barris del centre, dels quals sis de deu responen als criteris de la "política de la ciutat" (atur, pobresa,...). El desafiament està en mantenir aquests barris populars, no foragitar els seus habitants. Somio en retrobar la ciutat del Renaixement italià on totes les funcions, totes les categories de població estaven barrejades". I pel que fa a l'ajut a les persones de més edat, a partir dels seixanta anys, "hem desenvolupat un "pass senior" amb condicions preferents en matèria de esport i de cultura. Altres són menys autònoms i tenen més necessitat d' un acompanyament social i mèdic reforçat, amb solucions d'habitatge tenint en compte la malaltia i la dependència, els serveis, el subministrament a domicili del menjar i les visites a domicili, fins a l'"ajut als ajudants" amb destinació a les famílies de persones dependents".
