“Els socialistes es van deixar persuadir per elegir com a candidata, amb promeses de victòria, a la qui era menys capaç de guanyar”. Aquesta és una, entre moltes, de les frases en què Lionel Jospin, ex-primer ministre socialista francès, al seu llibre L’impasse (L’atzucac), de 144 pàgines, editat per Flammarion, assassina políticament a qui va ser candidata socialista a les últimes presidencials franceses. L’objectiu de Jospin és clar com l’aigua:
impedir que Ségolène Royal retorni al front del Partit Socialista Francès (PSF). Li tira en cara no tant no haver guanya tel candidat de la dreta, Nicolas Sarkozy, sinó haver perdut quan l’esquerra podia guanyar. Considera que és una dona mal preparada, sense projectes o amb projectes de futur febles, amb una campanya plena d’equivocacions i sense una estratègia vàlida. Per ella, és la fi desprès d’haver perdut la seva oportunitat, segons Jospin. I adverteix que si fos portada novament al front del PSF el partit de bell nou es trobaria amb l’atzucac.
En fi, l’ex-primer ministre socialista escriu que Royal no té ni la capacitat política ni les qualitats humanes necessàries per rellançar el PSF i guanyar l’elecció presidencial. Després de descriure el context del PSF que va fer possible la designació de Royal com a candidata socialista presidencial, critica la seva estratègia de victimització i ataca les seves propostes com les dels jurats ciutadans, la revisió de la carta escolar, l’enquadrament militar dels joves delinqüents...
L’autor afirma d’aquestes propostes que “han estat concebudes per cridar l’atenció, per no haver de presentar una política global i per provocar una adhesió immediata. Totes són impossibles de dur a la pràctica”. Diu que va enfrontar el poble amb els seus dirigents, que no va presentar un balanç seriós de la política de la dreta governant de la qual el seu adversari, Sarkozy, va ser un dels principals responsables. Assegura Jospin que era difícil guanyar el candidat de la dreta sense fer-li front amb profunditat. “Ella -escriu l’autor- no va presentar un projecte presidencial ni va donar un sentit general a la seva campanya” ni va saber defensar el període de govern socialista de 1997 a 2002 (quan Jospin era primer ministre).
Royal, assegura Jospin, va donar la impressió que improvisava en temes sensibles com el del Pròxim Orient, en el qual va canviar de postura diverses vegades o en el tema de l’intent iranià de convertir-se en potència atòmica. “Ella va basar tota la seva campanya no en els grans temes polítics sinó sobre ella mateixa”. Per Jospin, la raó del seu fracàs està en la distancia que va mantenir amb el seu partit. També li critica les seves aproximacions amb el centre de François Bayrou, que van enterbolir el seu missatge i no li van reportar cap fruit positiu.
Tot plegat va portar a "la instal.lació progressiva d'un sentiment de dubte” sobre la seva credibilitat. En el llibre s’invita els socialistes a respondre tres preguntes: la del lideratge, les aliances i la seva identitat. Per Jospin i els seus partidaris, Royal és la principal responsable de la derrota.
