“L’home i allò sagrat en la història de la Humanitat” de Julien Ries, sacerdot i docent emèrit a la Universitat de Lovaina i considerat com la més gran autoritat en antropologia d’allò sagrat, ha estat publicat el mes passat. Aquest estudiós de les connexions entre religió i política, entre símbols i realitat, afirma que “allò sagrat és com l’amor, la política s’assembla al menjar; sense allò sagrat es fa difícil pensar o entendre les raons últimes de la política. Els observadors espavilats saben que les intuïcions polítiques neixen, en part, d’una idea teològica”.
Ries assegura que les formes polítiques necessiten d’allò sagrat o desapareixen, ja que no podem viure sense ritus, sense símbols i sense mites. “Cada partit polític –diu- és com una petita església”. En el tema de la democràcia explica que per realitzar-se tendeix a eliminar allò sagrat o intenta substituir-lo amb idees i projectes destinats al bé comú. Recorda que els totalitarismes del segle XX, nascuts al voltant de les figures de Mussolini, Hitler i Stalin, han fet un recorregut invers buscant resacralitzar el poder per dotar-lo de major autoritat.
En els antics regnes dels sumeris i dels egipcis existia una connexió estreta entre política i sagrat, a Grècia es trenca la relació i la política es converteix en laica, però l’home mai ha pogut oblidar-se del sagrat i quan se l’elimina per una part apareix per una altra. L’”homo religiosus” naix quan es dedica a enterrar els seus morts i apareix 100.000 anys abans que l”homo politicus”, que neix amb la escriptura. Nosaltres som hereus d’aquest últim “homo” i d’un seguit de problemes vinculats amb allò sagrat. Ries assegura que “la política viu dels símbols, des de l’himne nacional al distintiu que ens posem a la roba de vestir, i les dictadures els han multiplicat... La suàstica ha estat la major subversió simbòlica de la història, ja que representa la potència del Sol, transformada en la potència de Führer, però també la falç i el martell que representen els mites del marxisme son símbols formidables, el diner és la imatge del liberalisme”.
En el tema de la droga no dubta en afirmar que és “un substitutiu d’allò sagrat”. El suïcidi és “la pèrdua d’un lligam amb els símbols, amb la vertadera identitat de l’home”. I pel que fa al tema actual de controvèrsia sobre les relacions entre allò sagrat i la violència explica que “és un fet que l’exteriorització de la violència, en el sacrifici expiatori per exemple, és considerada com a necessària per a la supervivència del grup. De totes maneres el sacre modern o postcristià sembla coincidir amb totes les ambigüitats de l’instint religiós” i aquestes ambigüitats poden generar violència.
