Les regions italianes disposen de 178 oficines o representacions a tot el món, de les quals vint-i-una són a Brussel·les, és a dir: totes sense excepció tenen una oficina de representació a la capital europea. Un dels diaris més importants a Itàlia, el milanès Corriere della Sera, acaba de publicar uns articles força documentats sobre el cost de les regions, la seva eficàcia o ineficàcia, i sobre la política exterior que desenvolupen les vint regions (quinze d'estatut ordinari i cinc amb estatut propi, és a dir, Sardenya, Sicília, Friuli-Venezia Giulia, Trentino-Alt Adigi i Vall d'Aosta) que proporciona un seguit de dades interessants.
Una de les informacions que aporta és que la regió del Veneto, per exemple, ha apostat clarament per la Xina, on hi té deu oficines. També en té una altra a Bielorússia, un apartament a Bòsnia, un parell de punts de suport al Canadà, tres a Romania, quatre als Estats Units, quatre a Bulgària, un a Vietnam, un apartament a Uzbekistan, una botiga als Emirats Àrabs Units, un bungalow a Puerto Rico i un consolat a Turquia. En total compta amb seixanta seus en trenta un estats, més la de Brussel·les.
El governador de Llombardia, Roberto Formigoni, ha dit que "és important tenir una representació a Roma i a Brussel·les", amb funcionaris que organitzin trobades institucionals per fer negocis, mantenir relacions directes amb centres culturals, amb organitzacions no governamentals i un llarg etcètera. En el cas de la industriosa regió de Llombardia, amb uns deu milions d'habitants, està clar l'interès de la seva oficina a Brussel·les però el diari milanès es pregunta si està tan clar en el cas de la regió de Molise, amb 320.000 habitants, que es gasta 1.600.000 euros l'any a la seva oficina a la capital europea i en té altres dues a Roma.
El rotatiu esmenta a continuació el cas de la Vall d'Aosta, amb 124.000 habitants. La Llombardia a més a més de les seves oficines a Brussel·les i Roma en té vint-i-set més en un total de vint-i-quatre estats diferents: una a l'Argentina, un parell a Brasil i la Xina, quatre a Rússia (com el Veneto) i una al Japó, Lituània, Israel, Moldàvia, Polònia, Perú, Uruguai, Kazakstan... El Piemont està present a vint-i-tres estats estrangers amb trenta tres oficines, dues de les quals a Corea del Sud, altres dues a Costa Rica, dues a Letònia, quatre a la Xina, una a Cuba, dues a la Índia.
La regió de Sicília ha omplert mig món amb Cases Sicília, des de l'Argentina a París passant per Tunis i Nova York. La regió de les Marques té nou representacions a l'exterior, de les quals quatre a la Xina. Una de les regions amb menys representacions és Friuli-Venezia Giulia que només en té tres, a part la de Brussel·les, és a dir, a Eslovàquia, Moldàvia i Rússia. La Bassilicata en compta només amb oficines a l'Uruguai i l'Argentina. La Apúlia sols a Albània. La Vall d'Aosta només a França.
Fort debat polític sobre el federalisme
Existeix, doncs, una diplomàcia directa de les regions italianes que no passa per les ambaixades del seu Estat, igual com passa a altres estats d'estructura federal. Ara bé, la publicació d'aquestes dades cal inscriure-la dins del fort debat polític que actualment sacseja Itàlia, centrat en el tema del federalisme fiscal, que aixeca fortes resistències dins i fora de la coalició de govern de centre-dreta. El federalisme fiscal l'impulsa la Lega Nord, component essencial perquè la coalició de govern tingui majoria parlamentaria. Però dins del partit del primer ministre, Silvio Berlusconi, el Pol de les Llibertats (Pdl), hi ha sectors, com el que lidera el president del Parlament, Gianfranco Fini, que hi estan en contra.
Diuen que pot posar en perill la unitat aconseguida el 1870 i que la factura a pagar per passar d'un Estat unitari a un de federal és massa cara per poder assumir-la ara, en temps de crisi. Comentaristes destacats, com Sergio Romano, estableixen comparacions amb el cas de Bèlgica, que sembla estar a punt de dividir-se entre Nord (Flandes) i Sud (Valònia). També Itàlia té un permanent problema Nord-Sud. De fet, la Lega Nord sorgeix del descontent de molts italians del Nord (Padània, en diuen) que no volen tenir res a veure amb el Sud (Màfia, corrupció, retard econòmic crònic,...). Hi ha punts en comú però el cas italià no és el mateix que el belga ni la situació s'hi acosta. Però el debat polític hi és.
