Una vegada controlat l'incendi caucasià de Geòrgia la tensió s'ha traslladat a la Mar Negra, nou escenari de confrontació (no violenta) entre Rússia i les potències occidentals. Des de fa segles l'imperi rus busca sortides al mar per evitar quedar tancat dins la massa continental euroasiàtica. Amb el tsar Pere I va aconseguir obrir-se camí fins la Mar Bàltica, derrotant als suecs i annexionant-se part de Carèlia i Livonia i creant la ciutat de Sant Petersburg. A continuació l'imperi va derrotar els tàrtars de Crimea i va annexionar-se les seves terres, obrint-se pas fins a la Mar Negra.
L'enfonsament de la Unió Soviètica li ha restat a l'imperi rus la major part de les costes del Bàltic, amb la independència de Letònia, Lituània i Estònia, i de la Mar Negra, on les seves costes s'han reduït al mínim després de la independència de Geòrgia i Ucraïna, tot i mantenir la seva gran base naval de Sebastopol, a la península de Crimea, llogada fins el 2017. I pretén conservar la seva supremacia en aquesta mar que considera seva, que ara veu com s'omple de vaixells de guerra de l'OTAN i com els estats riberencs ex-satèl·lits soviètics s'apunten a la OTAN, com ha estat el cas de Romania i Bulgària..
Aquesta geopolítica i geoestratègia russa explica que en la breu guerra de dos dies amb Geòrgia el primer que va ocupar va ser el principal port comercial, el de la ciutat de Poti. Allí arriba la terminal que porta el petroli de la Mar Càspia i és el lloc on les tropes russes més els hi està costant retirar-se, malgrat les pressions internacionals. Per tant, Rússia controla la part essencial de les costes georgianes, el seu principal port comercial, la seva més important base naval i l'oleoducte que prové de la Mar Càspia.
La Mar Negra només té accés a la Mar Mediterrània a través dels estrets dels Dardanels i del Bòsfor, a mans de Turquia. En el tractat de Montreux, signat el 1936, s'atorgava el control de pas pels Dardanels i el Bòsfor a Turquia però limitava el tonatge dels vaixells de guerra autoritzats a entrar a la Mar Negra i establia que cap vaixell d' un estat que no tingui costes a aquesta mar no pot estar-s'hi més de vint-i-un dies a les seves aigües. Ara que hi ha vaixells de la OTAN nord-americans, espanyols, alemanys, polonesos i turcs, les autoritats de Moscou li han recordat el contingut del tractat de Montr4eux a Turquia, estat membre de la OTAN i que, com molts altres estats europeus, depèn del gas rus.
La decisió del govern turc d'autoritzar a finals d'agost l'entrada a la Mar Negra de tres vaixells de combat nord-americans que portaven ajut humanitari va enutjar al Kremlin i com a represàlia ha bloquejat a milers de camions turcs a les seves fronteres i ha reforçat els controls duaners de les mercaderies procedents de Turquia de tal manera que les empreses turques hauran de pagar un sobrecost calculat entre 2.000 i 3000 milions de dòlars.
Per tant, la guerra russo-georgiana està tenint conseqüències a Turquia i a la Mar Negra. I Romania, membre de la OTAN, ha decidit portar el tema de la Transnitria als fòrums internacionals perquè tem una repetició de l'escenari georgià. Rússia ha reconegut la independència dels seus protectorats georgians de Ossètia del Sud i Abkhazia i podria fer el mateix amb el protectorat moldau de Transnitria. Aquest territori està ocupat per tropes russes i ha proclamat la seva independència de la república ex-soviètica de Moldàvia. La gran majoria de la població de Moldàvia és romanesa.
Ara, però, totes les mirades és dirigeixen cap a Ucraïna ja que Rússia podria voler quedar-se la península de Crimea, on té la estratègica base naval de Sebastopol i on el 58% de la població és russa i voldria tornar a formar part del territori rus.
Èxit militar, fracàs diplomàtic
En el terreny de la política internacional la guerra amb Geòrgia ha deixat de manifest l'aïllament internacional de Rússia ja que cap estat del món ha reconegut la independència de Abkhazia i Ossètia del Sud, proclamada per Rússia. Ni tan sols els seus més estrets aliats. La Xina, per exemple, que té vius els problemes de les reivindicacions independentistes de tibetans (Tibet) i uigurs ( Turquestan oriental o Xingiang), no ha volgut acceptar el qüestionament de la integritat territorial de Geòrgia i el mateix han fet les repúbliques ex-soviètiques centre-asiàtiques de Uzbequistan, Kazakhstan, Tadjikistan i Kirghizistan. Tampoc l'aliada Bielorússia ha reconegut les dues repúbliques patrocinades pel Kremlin. Al Caucas els altres dos estats ex-soviètics, Armènia, aliada de Moscou, i Azerbaidjan, han estat callats. Els reconeixements rebuts fins ara han estat els del Hamas palestí, Transnitria i l'enclau armeni a l'Azerbaidjan de Nagorno-Karabakh.
