L'oposició al Guia Suprem de la Revolució iraniana, Ali Khamenei, i al seu protegit, el president Ahmadinejad, va començar una protesta, el passat mes de juny, contra uns resultats electorals falsejats que ha anat creixent fins a convertir-se en una crisi del règim islàmic.
Fins ara la resposta a la revolta popular ha estat la violència i la progressiva militarització del règim teocràtic. Ara governen junts els dirigents religiosos (amb greus divisions internes) i les milícies del règim (pasdarans o guardians de la revolució i els bassidji), que, a més a més del poder militar (són unes forces armades paral·leles), tenen poder polític i econòmic.
Mentre el règim fa aigües per tots costats, cal veure quin és el paper que juguen i poden jugar les minories, ja que el 44% dels habitants de l'Iran no són perses (l'ètnia dominant). El passat 27 de desembre marcarà la història del país ja que, aprofitant la commemoració de l'Ashura en què els xiites recorden la mort d'Ali -el gendre del Profeta, per ordre del califa omeia Yazid-, van manifestar-se centenars de persones de l'oposició a tot el país que van ser reprimides amb gran violència i es van produïr desenes de morts. Els manifestants van assaltar i destruir diverses comissaries de policia, i cremar les motos del bassidji. Els observadors es pregunten fins quan la policia i les milícies seguiran obeint les ordres de disparar contra els manifestants.
En aquest context de fi de règim i d'enduriment tant de les protestes populars com de la repressió, el diari nord-americà The New York Times planteja que les minories seran les que faran decantar la situació cap a un o altre cantó. A l'Iran multiètnic actual, la major amenaça pels aiatollahs i els generals no procedeix del Moviment verd (l'oposició democràtica) sinó dels grups separatistes cada dia més actius a les regions kurda, balutxi, àzeri i àrab. [...] Si s'associen, el moviment per a les reformes democràtiques i els insurgents ètnics, poden fer caure la República islàmica, diu el diari. Ara bé, a continuació es diu que el Moviment verd i la major part de l'establishment clerical, militar i econòmic, estan a les mans de les classes dirigents perses, que fins ara no han volgut saber-ne res de les reivindicacions de les minories.
Les reivindicacions dels pobles no perses
Els pobles no perses de l'imperi persa reclamen inversions pel desenvolupament econòmic dels seus territoris, una major part dels beneficis del petroli, llibertat per poder fer servir les seves llengües al sistema educatiu i no ser perseguits per les seves creences religioses. Hi ha dirigents d'aquestes minories que creuen que aquests objectius es poden assolir a través d'una autonomia regional, però la major part prefereixen una confederació o la independència.
Durant els vuit anys de presidència de Bush a la Casa Blanca es va discutir sobre si calia ajudar els opositors al règim amb intervencions secretes i dividir el país, o si s'havia de considerar que l'ajuda a les minories sols serviria per complicar les negociacions per obtenir un acord en el tema nuclear amb la classe dirigent persa. Pel veí Iraq, l'opció nord-americana ha estat mantenir el país unit i evitar la independència del Kurdistan iraquià, política amb la qual coincideix el regim iranià per por de veure els seus kurds sumar-se al combat per la independència del seu país.
Principals grups guerrillers
Al Kurdistan iranià opera una organització guerrillera independentista, el PJAK (Partit per una Via Lliure al Kurdistan), que té el suport del PKK (Partit dels Treballadors Kurds) de Turquia i que manté bases d'atac i replegament al Kurdistan iraquià. Així com la gran majoria dels perses són musulmans xiites, els kurds (8% de la població iraniana) i els balutxis (2%), que són minories ètniques de la família de pobles iranians, la mateixa que els perses, són musulmans sunnites. El conflicte, doncs, a més a més del component ètnic, té factors religiosos, econòmics i culturals. La lluita és contra el domini dels perses xiites.
En el cas dels balutxis, que viuen a la frontera amb el Pakistan, existeix una organització guerrillera islamista sunnita que fa poc temps va reivindicar un atemptat en el qual van morir dos generals i alts comandaments dels pasdarans o guardians de la revolució. La minoria més nombrosa, els àzeris (20% de la població) són de la família de pobles turcs i la seva religió majoritària és la musulmana xiita. Khamenei és àzeri. I, per ara, són els qui menys problemes presenten al règim ja que gaudeixen d'un major desenvolupament econòmic -tot i que molts d'ells se senten menyspreats pels perses. Els àrabs (2% de la població), habiten a la rica província petrolera del Khuzestan, i pertanyen a la família de pobles àrabs. Són musulmans xiites, però com que de la seva província surten el 80% dels ingressos per petroli, aquests representen l'amenaça més greu pel règim.
Els opositors àrabs ataquen periòdicament les instal·lacions petroleres i els edificis governamentals, però com que estan dividits la seva efectivitat és baixa. Els fronts més calents són els del Kurdistan i el de Baklutxistan. En el primer cas, les forces iranianes no han dubtat en bombardejar en diverses ocasions les bases del PJAK establertes al Kurdistan iraquià, i recentment va ser assassinat en territori kurd un membre de la poderosa Assemblea dels experts (organisme que forma part del nucli dur del poder del règim teocràtic). Al Balutxistan, per la seva banda, les miíicies de Jundullah (Exèrcit d'Alà) tenen refugis a l'altre cantó de la frontera, al Balutxistan pakistanès. La unió de totes les forces opositores, el Moviment verd i les minories, faria tremolar els fonaments de la República islàmica.
