Un cop més, les qüestions polítiques irresoltes entre Israel i Palestina han desembocat en un conflicte armat cruent on les víctimes han estat majoritàriament població civil i on els posicionaments més radicals d'una i altra banda s'han reforçat mútuament mentre han quedat aparcades, una vegada més, les vies del diàleg, l'entesa i el reconeixement mutu. Un nou episodi d'un conflicte que s'eternitza i sobre el que volem proposar alguns apunts de reflexió que permetin superar el frontisme.

A principis del mes de febrer, el periodista gallec Suso de Toro va descriure Israel com a "una realitat històrica i com una experiència humana fascinant. El resultat del poder de la voluntat. Encarna virtuts del que és heroic, tot i que cal recordar que l'heroisme, com a categoria moral, és complex i discutible".

Poques vegades una sentència dibuixa amb tanta claredat la complexitat que abordem al referir-nos al conflicte israeliano-palestí. Perquè si bé és del tot necessari no oblidar els orígens i causes de la creació de l'estat hebreu, també ho és enumerar els principals reptes que ha d'assumir la societat israeliana per superar el conflicte en què es troba immersa. s cert que una i altra segueixen donant mostres clares de suport directe i majoritari als respectius lideratges polítics, però també ho és que cap d'elles es pot permetre aspirar a un nivell de desenvolupament col·lectiu complert mentre es mantingui el llast de l'ocupació per als uns, i de la inseguretat, per als altres.


Una batalla més d'una llarga guerra?

El que ha succeït i el que està succeint a Gaza i a la resta de territoris palestins durant les darreres setmanes de l'any 2008 i durant aquesta primera part de l'any 2009 no es correspon exactament amb les accions d'acció i reacció tradicionals entre ambdues comunitats des de la fi de la darrera intifada. Efectivament, Gaza significa un avenç qualitatiu i quantitatiu pel que fa al nivell de resposta militar i unitat política en el bàndol israelià, però es correspon també amb un posicionament extrem de Hamàs que ha portat les seves provocacions fins al límit mateix tot facilitant una acció desproporcionada que ha estat assumida com a tal no només per els caps militars del Tshal sinó pels mateixos integrants del govern israelià.

Una posicionament de Hamàs que, cal recordar-ho, no ha provocat la solidaritat efectiva del món àrab més enllà de les lògiques reaccions retòriques. Amb l'excepció del llenguatge amenaçador i il·luminat del règim iranià i de la crisi diplomàtica patida per la missió diplomàtica israeliana a Veneçuela, no s'han produït actuacions ni reaccions polítiques de pes per donar suport a Hamàs. 

Especialment significatius han estat els silencis i les tímides valoracions d'Al Fatah que han ofert la mesura de la profunda rasa que divideix les dues principals opcions polítiques a Palestina.


La necessària democratització de les institucions palestines

La situació límit que viu la població als territoris palestins és un element clau per entendre els resultats electorals i l'equilibri polític que es genera en aquests territoris. Gaza és, en aquest sentit, un escenari especialment paradigmàtic. s objectivament indiscutible el suport majoritari de la seva població a Hamàs i, per tant, queda poc dubte sobre la legitimitat del govern. Altre cosa són els processos, l'actuació i la transparència de Hamàs com a força política responsable de les institucions polítiques a Gaza.

No es tracta només de la perillosa barreja entre poder polític i poder religiós, barreja indestriable en el cas del govern de Hamàs, sinó que es tracta també, i sobretot, d'una manca absoluta de transparència i acció democràtica en els processos interns que afecten des dels mateixos cossos de seguretat, fins a la gestió dels centres educatius, els recursos sanitaris o els projectes de cooperació que es realitzen al si del seu territori amb suport internacional divers.

En el dilema impossible que planteja el veredicte de les urnes o els fonaments democràtics d'un govern, a Gaza cal apostar amb urgència per una tercera via en què la pressió internacional sobre els governants acosti els seus responsables cap a actuacions polítiques que els apropin de forma dinàmica als estàndards democràtics. La pressió hostil del govern israelià i la crisi humanitària que viuen aquests territoris poden explicar el procés autoritari dels seus dirigents però en cap cas el justifiquen.


Febleses i oportunitats per a un Estat palestí

Precisament són els accents poc democràtics i l'excessiva tendència i acostaments a pràctiques teocràtiques els qui generen més reticències pel que fa a un acord internacional cara a la construcció i reconeixement d'un Estat palestí.

De fet, si entre organitzacions extremistes com Hamàs encara es manté com a objectiu la destrucció de l'estat israelià, també és cert que l'Estat israelià continua sense definir terminis i condicions per a l'establiment del nou Estat palestí. Uns i altres, però, saben que aquesta és una qüestió pendent a l'agenda internacional i saben, també, que caldrà arribar a l'hipotètic procés negociador amb una situació d'avantatge.

Així, en el camp palestí, a Hamàs li cal compensar el seu suport social majoritari amb un discurs que arribi a ser assumible en l'àmbit internacional. Per la seva banda, Al Fatah ha de saber mantenir la seva posició com a interlocutor privilegiat del govern israelià sense perdre el suport social que el manté a la centralitat de l'escenari polític palestí. La tercera via, liderada pel metge i líder social Mustafa Barghouthi, continua l'ascens polític basant-se en la transparència política i el rebuig a la corrupció però no és, per ara, cap alternativa seriosa de poder.

A la banda israeliana, sembla que les úniques decisions polítiques que generen unanimitats al si de la Knesset, el parlament israelià, són accions bèl·liques com la realitzada a Gaza. Unes accions que el mateix govern assumeix com a "desproporcionades" però que exhibeix com a millor arma, mai més ben dit, per aturar els atacs militars palestins contra territori israelià. Una dinàmica política i militar, però, que pot tenir els dies comptats segons com evolucioni la nova presidència americana.


Israel i la nova política exterior nord-americana

Efectivament, Obama ja va incloure en el seu programa electoral qüestions que afecten directa i indirectament Israel. En aquest sentit són especialment significatives les paraules d'un Obama, essent encara president electe, en què demanava "escoltar les dues parts per trobar una solució al conflicte" de Gaza.

El nou president americà sap que no és possible abordar noves polítiques en relació a l'Afganistan, Iraq i Iran sense garantir un canvi de formes i de fons en les actuacions interiors i exteriors del govern israelià. Des del mandat del president Carter cap president americà ha intentant enfrontar-se al poder i influència del lobby jueu però tampoc mai, com ara, Israel és econòmicament i política tan depenent dels Estats Units. 

Si el president Obama té l'habilitat de fer compatibles el suport financer i militar -sense enutjar del tot, per tant, aquest poderós lobby- i a al mateix temps forçar noves vies de diàleg en la línia del que van significar els acords d'Oslo o els de Camp David, la política exterior americana aconseguirà fer una passa de gegant no només al Pròxim Orient, sinó que encararà amb cert avantatge la nova etapa de relació que vol encetar amb el món àrab. 


Afrontar la crisi humanitària

Però més enllà de l'escaquer internacional i de les opcions polítiques a què aspiren israelians i palestins, ambdues parts tenen la responsabilitat de facilitar l'acció humanitària a la zona devastada per la guerra. S'han destruït la pràctica totalitat d'infraestructures sanitàries, educatives i de comunicació de la Franja de Gaza i aquest fet aboca la població civil a una situació extrema que cal reconduir no des de la utilització política i frontista sinó des de la voluntat d'alleugerir el patiment col·lectiu de la població de la Franja.

En aquest sentit, cal repartir a parts iguals les responsabilitats entre israelians, palestins i la comunitat internacional. Els primers tenen l'obligació d'assumir el desastre humanitari que el conflicte ha generat tot facilitant, i si cal, protegint, les vies d'entrada i les zones d'actuació dels equips responsables de l'execució dels projectes d'acció humanitària.

La part palestina, i més concretament Hamàs, té l'obligació d'aturar l'ús indiscriminat de la població civil com a escuts humans de les seves tropes i dels seus centres de comandament. El mimetisme amb què les forces armades de Hamàs actuen al si de la Franja de Gaza ha estat la coartada perfecte per un exèrcit motivat i amb poques ganes de fer distincions com ho és el Tsahal.

Finament, la comunitat internacional ha d'assumir el lideratge en les accions de cooperació a Palestina. No n'hi ha prou a facilitar els mitjans, sinó que cal garantir l'èxit dels projectes tot preservant-los de la incrustada corrupció de les institucions palestines i garantint-ne, també, el seu ús en un espai de temps raonable gràcies als acords i els compromisos amb el Govern israelià. No té cap sentit l'espiral de construcció, destrucció i negoci que la cooperació internacional ha permès a Palestina. Sobretot per part dels països de la UE.


La recerca d'un diàleg possible i necessari

Finalment, cal assumir que en el conflicte de Palestina amb Israel no han funcionat, per ara, ni els apriorismes ni el convenciment dels uns vers el dels altres. A hores d'ara, és tan infundat defensar la desaparició de l'Estat d'Israel com el manteniment de la situació als territoris palestins ocupats. Si bé les dinàmiques violentes enforteixen les respectives formacions polítiques que les alimenten també cal considerar l'enorme desgast polític, econòmic i social que genera un conflicte de tant llarga durada.

Precisament perquè aquest conflicte, el seu manteniment, només és possible pel suport internacional explícit i implícit que rep cadascuna de les parts, cal buscar l'acord internacional entre les màxims representants del món àrab, dels Estats Units i de la Unió Europea per garantir unes regles de joc que facilitin un full de ruta realista i coherent en què cap de les dues parts en surti perdedora d'entrada.

Específicament per Europa és una oportunitat magnífica per demostrar que més enllà dels xecs inútils -de fàcil destrucció i oblit-, és capaç de generar una diplomàcia d'èxit tot exercint de mediadora entre Estats Units i el món àrab, tot comptant amb el reconeixement com a interlocució entre els responsables polítics israelians i palestins.