Katyn i Polònia van unides. La matança de Katyn del 1940 forma part del nucli dur del nacionalisme (o patriotisme o consciència nacional, com se li vulgui dir) de Polònia, del poble polonès. En el seu setantè aniversari, una catàstrofe aèria al mateix indret s'ha sumat al significat que per tot polonès té la paraula Katyn. Més enllà de l'assassinat perpetrat per soviètics de 4.143 oficials polonesos presoners de guerra als boscos de Katyn, situats prop de la ciutat russa de Smolensk i al cantó de la frontera amb Bielorússia, la matança representa l'intent d'un Estat, el soviètic, de destruir la classe dirigent d'un poble, el polonès, per poder dominar-lo una vegada despullat de la seva personalitat nacional.
El pacte nazi-soviètic (Ribbentrop-Molotov) que va fer possible la Segona Guerra Mundial va incloure el repartiment de Polònia. Així, quinze dies després de la invasió nazi des de l'oest, la nació polonesa era envaïda pels soviètics, des de l'est, el setembre del 1939. Més de 200.000 presoners de guerra polonesos van ser deportats a la URSS. El 5 de març del 1940 el Politburó del PCUS (Partit Comunista de la Unió Soviètica) va decidir per unanimitat, i Stalin va signar personalment l'ordre, afusellar els 26.000 oficials de l'exèrcit polonès i dirigents civils que estaven en tres camps, el de Kozelsk, Starobelsk i Ostachkov. En total van ser executats 21.857 oficials i dirigents civils polonesos.
La URSS, amb aquesta decisió, tenia per objectiu fer desaparèixer la classe dirigent, els intel·lectuals, la gent més i millor formada, amb consciència nacional, perquè el poble polonès pogués ser integrat, directament o indirectament, sense resistència, dins de l'imperi soviètic. Aquesta política de destrucció d'un poble, de la seva consciència nacional, no es va aplicar a cap altre poble dels que desprès van convertir-se en "germans" de l'imperi.
Una mentida d'Estat mantinguda durant 47 anys
Quan els nazis dominaven tot Europa excepte la Gran Bretanya, el 1941, van atacar la URSS i van ocupar extensos territoris. El 12 d'abril de 1943 la radio alemanya anunciava que les seves tropes havien descobert als boscos de Katyn unes fosses amb els cossos de 4.143 oficials polonesos, amb els seus uniformes, les mans lligades, un tret al clatell i apilats en dotze capes. No hi havia problema d'identificació perquè els cadàvers conservaven els seus documents personals. Els botxins soviètics ni els havien despullat ni les hi havia buidat les butxaques. Eren els presoners de guerra del camp de Kozelsk. El dia 15 la radio de Moscou acusava els nazis de ser els autors de la matança i qualificava de "monstruosa calumnia" el que havia dit la radio alemanya.
Aquest crim de l'estalinisme va convertir-se en una mentida d'Estat mantinguda durant dues generacions pels successius dirigents del règim soviètic i del règim comunista polonès. Però el poble polonès mai va dubtar de qui eren els assassins perquè les famílies dels morts havien deixat de rebre noticies seves des de l'abril del 1940 i el 1943 un informe de la Creu Roja Internacional aportava dades irrefutables sobre la culpabilitat soviètica. La mateixa sort que els 4.143 oficials del camp de Kozelsk van tenir els 10.500 dels camps de Starobelsk i Ostachkov.
La memòria de Katyn va quedar profundament ancorada a la consciència del poble polonès i durant el règim comunista, a les esglésies catòliques, petits espais de relativa llibertat, trobaves la paraula a tots cantons, a les parets, a les làpides, a les boques dels qui gosaven parlar. Per això quan el règim comunista polonès va fer fallida la reivindicació de la veritat històrica, del reconeixement de la culpabilitat dels assassins, va sorgir amb una enorme força condicionant les relacions entre Polònia i Rússia.
Eltsin va reconèixer la veritat
El reformista Gorbatxev no es va atrevir a obrir les finestres de bat a bat i va fer un pas tímid autoritzant la creació d'una comissió mixta d'historiadors polonesos i soviètics però sense tenir accés als arxius on hi havia els documents sobre el tema, els de la NKVD, la policia política de Stalin. La confessió va arribar el 13 d'abril del 1990, quan Radio Moscou va reconèixer la responsabilitat de la NKVD en la matança dels presoners de guerra polonesos, capturats el setembre del 1939. Se sabia, per fi, la veritat dels morts de Katyn, però no la dels altres milers. Va ser durant la presidència d'Eltsin, desapareguda ja la URSS, el 1991, que el president polonès, Lech Walesa, va rebre el 14 d'octubre del 1992 els arxius de la NKVD referents a les matances.
En aquests arxius hi ha les actes de la reunió del Politburó, màxim òrgan de govern del PCUS, que va decidir per unanimitat la matança, la signatura de Stalin a l'ordre d'afusellament i tots els detalls, com la declaració del cap de la NKVD, Beria, dient que calia executar "aquests enemics endurits i incorregibles del poder soviètic".
Sense aquesta acceptació dels fets històrics era impossible una reconciliació entre la Polònia lliure, que forma part de la Unió Europea i de l'OTAN, i la Rússia actual. Quan el procés de retrobament estava en marxa va produir-se la segona tragèdia de Katyn. L'avió en que viatjaven el president polonès, la seva dona, l'estat major de l'exèrcit i nombrosos dirigents polítics i estatals va estavellar-se el 10 d'abril del 2010, degut a la boira, prop de l'aeroport de Smolensk Totes aquestes personalitats anaven a Katyn a una cerimònia de record de les víctimes i de reconciliació amb els actuals dirigents russos, que han efectuat un seguit de gestos i declaracions per tal de passar pàgina en aquest trist episodi de la vida dels dos pobles.
Una mostra del desig rus de normalitzar les relacions amb el poble polonès, superant les mentides i reconeixent les matances del passat, ha estat la programació per part de la televisió russa en hora de màxima audiència, el passat dia 11, de la pel·lícula "Katyn" rodada el 2007 per Andrzej Wajda, el pare del qual, el capità Jakub Wajda, va ser una de les víctimes de Katyn.
