El líder del partit dretà israelià Likud, Benjamin Netanyahu, sembla que finalment se n'ha sortit amb la seva de formar un govern que no sigui exclusivament de dreta i extrema dreta. El Likud (27 escons, sobre un total de 120)) va quedar segon a les eleccions legislatives del passat 10 de febrer, però el primer, el centrista Kadima (28 escons), amb un escó més, no té prou suports en la Knesset (Parlament) per poder formar govern, i per això el president Peres li va fer l'encàrrec a Netanyahu.
El primer aliat amb qui va tancar un acord va ser amb el líder del partit d'extrema dreta Israel Beitenu (15 escons), Avigdor Lieberman, tot seguit va lligar caps amb el partit religiós Shas (11 escons, ultraortodoxos sefardites) i ara pot comptar amb el Partit Laborista (13 escons) de Barack.
Cal tenir en compte que en el parlament israelià hi ha tres partits marginats, com si no existissin, amb els quals cap dels altres partits ha fet mai cap mena d'aliança, son els qui recullen els vots dels palestins israelians i en total tenen 11 escons (Hadash 4, Llista Àrab Unida 4 i Balad 3), és a dir, gairebé el 10 % del parlament (els palestins israelians son el 20% de la població de l'Estat jueu). En total, a la Knesset hi ha dotze partits representats. Per tant, es pot parlar d'una extrema fragmentació política que dificulta la formació de governs estables i, si deixem a part Kadima, Meretz (3 escons, esquerra) i els tres partits dels palestins israelians, a Netanyahu sols li queden per pactar dos altres partits religiosos (Torà Unit, 5 escons, ultraortodoxos asquenazis, i Casa dels jueus, 3 escons) i un altre d'extrema dreta (Unió Nacional, 4 escons).
Diversos factors d'inestabilitat interna
El nou govern, si no suma alguns dels altres tres partits religiosos o d'extrema dreta, pot trobar-se sense majoria parlamentaria donat que set dels 13 diputats del Partit Laborista han anunciat que no pensen donar el seu suport a Netanyahu. La formació del nou govern ha dividit profundament el Partit Laborista entre el seu líder, Ehud Barak, i una estreta majoria del comitè central del partit, envers la major part del seu grup parlamentari i una forta minoria del comitè central. Durant la campanya electoral Barak es va comprometre a no pactar amb el Likud, però ara ha canviat de opinió davant les promeses de Netanyahu que suposen que conservi la cartera de Defensa. Segons com vagin les coses, aquestes divisions internes i aquesta col·laboració amb un govern majoritàriament de dreta i extrema dreta podria ser la fi política del laborisme israelià en unes pròximes eleccions.
Un altre factor d'inestabilitat és la convivència en el mateix govern de l'extrema dreta de Lieberman i el partit religiós Shas, ja que el primer és laic i un decidit partidari de la implantació del matrimoni civil a Israel, on ara sols existeix el religiós. La base electoral més consistent del partit de Lieberman són el milió d'israelians procedents en els últims vint anys de l'ex-Unió Soviètica, que no tenen una ideologia religiosa sinó laica. Els partits religiosos, sense ser majoritaris, serveixen per donar la majoria al govern de torn a canvi d'obtenir diners per les seves escoles i activitats, i garantir un seguit de lleis que permeten mantenir la seva forta influència social. Per tant, pot haver-hi enfrontaments interns en el nou govern entre religiosos i extrema dreta.
També sembla difícil compaginar la coexistència governamental entre els laboristes, socialdemòcrates, amb una extrema dreta, la de Lieberman, que vol un jurament de fidelitat a l'Estat de Israel de la seva minoria (20% de la població) palestina i, en cas contrari, diu que cal fer-los fora del país. Lieberman és partidari de refer les fronteres de l'Estat d'Israel per tal de deixar fora les zones habitades majoritàriament per la minoria palestina i incloure les zones de Cisjordània on es concentren els gairebé 300.000 colons jueus (a l'antiga part palestina de Jerusalem hi ha altres 200.000 colons jueus).
El factor extern: Washington
I tot això amb un director d'orquestra, el president dels Estats Units, que pensa fer servir de manera diferent la seva batuta per dirigir els moviments a efectuar a la regió. El president Bush va intervenir el mínim possible en el conflicte israeliano-palestí i sempre va donar per bones les polítiques d'Israel. Obama ha expressat clarament el seu suport a Israel, però no a determinades polítiques com l'ampliació i implantació de noves colònies jueves a Cisjordània.
Les contradiccions internes del nou govern i les pressions que arribaran de Washington per avançar cap a la creació d'un Estat palestí (Likud hi està en contra i el Partit Laborista a favor) dibuixen un panorama de gran inestabilitat.
