La sortida de la batalla pel lideratge dins del primer partit d'esquerres francès, el Partit Socialista (PS), no podia ser més traumàtica. El partit ha quedat dividit en dues meitats pràcticament iguals ja que la diferència entre la guanyadora, Martine Aubry, filla de Jacques Delors i alcaldessa de Lille, i la perdedora, l'excandidata presidencial Ségolène Royal, ha estat d'un escàs centenar de vots. Els militants del PS amb el seu vot han deixat el partit en una situació de molt difícil sortida, fraccionat, enfrontat, desacreditat davant de la opinió pública. No van fer cas a l'editorial de "Le Monde" del dia 15 titulat "Canvieu" en que se'ls hi deia que si volien tornar a governar els hi feia falta una renovació i aquesta hauria de venir de la mà de Royal. Al congrés de Reims va guanyar pels pèls el "TSS" (Tout sauf Ségolène, tot excepte Ségolène), és a dir, l'aliança dels "elefants" -vells dirigents del partit- que van acabar agrupant-se darrera Aubry per tallar el pas a Royal.
A la premsa s'ha destacat que Aubry representa una política d'aliança de l'esquerra contra la dreta mentre que Royal és partidària d'aliar-se amb el centre, el MoDem (Moviment Democràtic) de Bayrou. En canvi a "Liberation" Alain Duhamel explica que Aubry vol inventar una socialdemocràcia a la francesa i Royal transformar el PS en un Partit Demòcrata -model Estats Units o Itàlia?
Aubry, pretén donar nova vida al PS situant-lo clarament a l'esquerra, refent els lligams amb les classes populars, obrint-se a la classe mitja, com ha fet a la ciutat en que governa, en definitiva, vol remodelar un partit de militants que mantingui un diàleg permanent amb els sindicats. El seu model és la socialdemocràcia dels estats del nord d'Europa, com si diguéssim el socialisme danès, segons Duhamel. Per la seva part Royal és el prototip del líder a la nord-americana, poc preocupat pel programa ni la ideologia però amb idees molt clares sobre el que ha de ser un partit de simpatitzants, nombrosos i joves, entusiastes i actius, com el Partit Demòcrata de Barack Obama.
Aposta pels mètodes de comunicació moderns i mobilitza a través d'Internet, organitza fòrums de discussió, creu en el lideratge, en el seu propi carisma. Representa la democràcia d'opinió, en base a valors i emocions, front a una Aubry que personifica la democràcia de representació, basada en idees, el control i la delegació. Royal és una carismàtica participativa i Aubry una dirigent cartesiana, segona la definició de Duhamel.
Incongruències
Al setmanari prosocialista "Le Nouvel Observateur" Jacques Julliard ha escrit un article de combat, compromès amb Royal. Denuncia el cinisme d'Aubry que propugna una política d'aliança de les esquerres quan a la ciutat on fa d'alcaldessa, Lille, governa en aliança amb el centre i acusa de voler fer això mateix a Royal. Aubry vol un front d'esquerres i diàleg amb els sindicats però ha organitzat el club Agir amb diner de un grup d'empresaris. Té el suport de Laurent Fabius, un dels elefants del partit, el de l'alcalde de Paris, Bertrand Delanoë, el del Benoit Hamon, etc. Se la coneix com la "dama de les 35 hores" perquè quan va ser ministre en el govern de Jospin va instaurar la jornada laboral de 35 hores setmanals però Julliard recorda que abans de posar-se aquesta medalla havia estat contraria a la mesura, que era idea de Dominique Strauss-Khan, un altre dels "elefants" del partit. Pel que fa a la unió de les esquerres l'articulista recorda que el Partit Comunista a les últimes eleccions presidencials no va arribar ni al 2% dels vots mentre que el líder de la Lliga Comunista Revolucionaria, Olivier Besancenot, no vol ni sentir parlar d'aliança amb el PS al que considera de dretes.
Pel que fa a la premsa internacional els titulars no poden ser més expressius, centrant-nos en l'alemanya, el setmanari "Die Zeit" titula "Els ulls tancats i directes cap a la pared", on diu que el PS està desconnectat de tot, dels seus militants, dels seus electors, dels francesos, mentre que el diari "Südddeutsche Zeitung", de Munic, titula "Dividir-se per no regnar" i constata que a Reims els socialistes han mostrat les seves divisions en benefici de l'actual president Sarkozy. A Suïssa, al diari "Tribune de Genève" titula "La foguera de les vanitats" i es pregunta si cal dissoldre el Partit Socialista francès després de demostrar-se a Reims que el millor enterramorts del socialisme és el mateix PS.
A Sarkozy totes li ponen.
