L'Iran refundat per l'aiatollah Khomeyni, que era una teocràcia del clergat musulmà xiita, s'ha transformat en una dictadura de les milícies del règim que estén el seu poder militar, polític i econòmic arreu: els pasdarans. Les lluites internes persisteixen, agreujades per la difícil situació econòmica deguda a un seguit de factors, un dels quals és l'embargament internacional imposat per les Nacions Unides com a conseqüència del propòsit del règim iranià de convertir el país en una potència nuclear.
Les sancions internacionals s'acumulen i les últimes, decidides per la Unió Europea, afecten la banca i les assegurances. Fins ara, els iranians tenien una via per evitar aquestes restriccions: anar a Dubai. La presió occidental, però, està tapant aquest forat de la xarxa d'aïllament estesa al voltant del règim de Teheran. Les restriccions es noten cada vegada més en la vida quotidiana dels iranians, com en el cas del racionament de la benzina. I creix el descontent popular.
El poder polític està dividit. El president Ahmadinejad té el suport -aparentment no gaire ferm- del líder político-espitirual, Ali Khamenei, successor de Khomeyni. Per una banda, Ahmadinejad critica el president del Parlament, Ali Larijani, conseller de Khamenei i, per tant, intocable, i Larijani critica, per altra banda, Ahmadinejad, i té com aliat l'exministre d'Afers Estrangers, Ali Akbar Velayati, que regna sobre la justícia del país. Ahmadinejad, per reforçar la seva posició nomena per a alts càrrecs a bassidjis (milícies del règim de les quals ell n'havia estat membre).
Divisió dins la jerarquia religiosa xiita
El nomenament de dotze rectors d'universitat bassidjis, considerats incultes i sense estudis, crea tensions en els sectors socials perjudicats per aquesta política de substitució de gent qualificada per fidels al president, sense gaires qualificacions més que la fidelitat a Ahmadinejad. També el clergat musulmà xiita està dividit i el mateix guia suprem de la Revolució, Ali Khamenei, és objecte de crítiques per part de la majoria dels grans aiatollahs. Quan Khamenei va visitar recentment la ciutat santa (pels musulmans xiites) de Qom, els alts dirigents religiosos van negar-se a anar a rebre'l a l'entrada de la ciutat. Amb tot, tres destacats aiatollahs han vist com es tancava el seu web a Internet.
Khamenei té el títol de màxim dirigent però la seva autoritat és qüestionada per una part important del clergat xiita i, a diferència de Khomeyni, fundador de la República islàmica, no té suport popular. Va ser nomenat aiatollah amb urgència poc abans d'accedir al poder com a guia suprem de la Revolució. No té el títol de marja (referent) que li permetria interpretar els textos religiosos i, per tant, davant la jerarquia de Qom li manca legitimitat. Un dels aiatollahs de Qom, Youssef Saanei, ha manifestat que "la postura de Khamenei després de les eleccions del 2009 (en què va beneïr la tupinada electoral en favor d'Ahmadinejad) ha posat en qüestió la seva posició en tant que guia de la comunitat".
Després de la revolució del 1978, la jerarquia religiosa xiita mai havia estat tant dividida com ara. Poc abans de morir, el 2009, l'aiatollah Montazeri, delfí de Khomeyni desplaçat per Khamenei, va dir que la República islàmica no era ni República ni islàmica sinó que s'havia convertit en una dictadura militar i va qüestionar la legitimitat de Khamenei com a guia. Al seu enterrament van acudir centenars de milers d'iranians.
Poder militar, econòmic i polític
Khmanei es recolza en la branca militar per mantenir-se al capdavant del poder, i això ha expandit i multiplicat la força dels guardians de la revolució o pasdarans, la milícia del règim. El pes dels pasdarans és militar (són un exèrcit paral·lel i millor armat que les forces armades), econòmic (domina un seguit de sectors industrials i de serveis) i polític. Es calcula que les fundacions religioses dirigides pels pasdarans controlen prop del 35% del PIB, és a dir, gran part de l'economia del país.
s tan gran el seu poder que l'hivern passat, explica el setmanari francès Le Nouvel Observateur, van tenir bloquejat el nou aeroport Imam Khomeyni de Teheran durant sis mesos degut a que no havien rebut les seves "comissions" per part d'empresaris turcs. Les seves xarxes organitzen el trànsit de peces de recanvi i de cotxes de segona mà des del port iraquià de Bassora fins a l'Iran. També són prou potents com per exigir una contribució financera cada vegada que una ambaixada estrangera organitza algun acte cultural. En cas de rebuig, adopten represàlies que en alguns casos han arribat a detenir els invitats per l'ambaixada que no passa per la caixa dels pasdarans.
De fet, els pasdarans a més de ser més poderosos que les mateixes forces armades (disposen de forces blindades, una marina pròpia i una força aèria) i a més de controlar sectors sencers de l'activitat econòmica, han situat gent seva a totes les administracions, inclosos els ministeris. S'han convertit en una nova classe dirigent que ha transformat el règim teocràtic dels aiatollahs en una dictadura.
Terror al món àrab
Aquesta dictadura i la seva ferma voluntat de convertir-se en potència nuclear és la que, segons WikiLeaks, causa terror als règims àrabs fins al punt de demanar als Estats Units que ataquin la República islàmica. Segons els documents filtrats, el rei saudita ha demanat "amb freqüència als Estats Units que ataquin l'Iran per posar fi al seu programa nuclear", aconsellant "tallar el cap de la serp".
El príncep hereu d'Abu Dhabi (un dels set emirats dels Emirats Àrabs Units) hauria dit als nord-americans que "una guerra convencional a curt termini amb l'Iran és clarament preferible a les conseqüències a llarg termini d'un Iran nuclear". El rei de Bahrein va dir l'any passat al general Petraeus que "el perill de deixar continuar el programa nuclear és superior al de deturar-lo". Ves per on, l'enemic principal dels àrabs ja no són els jueus sinó els perses.
