Que el món és ple de nacions sense Estat és un fet que ningú, amb una mica de cultura, pot negar, i aquests últims dies han coincidit en el temps eleccions a dues parts del planeta que els catalans seguim des de fa anys amb interès, perquè hi trobem alguns punts de referència i determinades semblances: el Quebec, al continent americà, i Escòcia, al continent europeu.
En el primer el moviment independentista ha estat derrotat de manera aclaparadora a les eleccions legislatives celebrades al Canadà el passat 2 de maig, mentre que en el segon l'ascendent independentisme del Partit Nacional Escocès (SNP) ha obtingut un clar i contundent triomf a les eleccions pel parlament escocès celebrades el passat dia 5.
En el cas de les eleccions al Canadà s'ha produït un terratrèmol polític que ha acostat la seva vida política a la britànica, és a dir, domini de conservadors i socialdemòcrates (laboristes), i liberals com a tercer partit en discòrdia. Fins ara aquests últims eren el primer o segon partit mentre que els socialdemòcrates eren sempre els tercers. Ara els conservadors han assolit un gran triomf en treure 166 del total de 308 diputats, amb el 39,7% dels vots. El segon triomfador ha estat el Nou Partit Democràtic (socialdemòcrata) que ha passat de 37 a 102 escons, mentre que el Partit Liberal s'ha enfonsat des dels 70 als 35 escons.
La "província" del Quebec, tradicionalment (fa uns vint anys), votava, de manera majoritària per l'independentista Bloc Quebequès, que dins del parlament canadenc defensava els interessos quebequesos sense aspirar a participar en la vida política del Canadà formant part del govern (amb molts matisos, recorda l'actitud de CiU a Espanya). En el parlament anterior tenia 49 escons però en el nou es queda sols amb 4. Aquest tsunami polític converteix els independentistes quebequesos en els grans perdedors dels comicis, junt amb els liberals canadencs.
La explicació que ha donat el líder del Bloc, Gilles Duceppe, abans de presentar la dimissió, ha estat que els quebequesos "han expressat un profund desig de canvi". El que és evident és que l'electorat quebequès ha decidit apostar en aquesta ocasió pel Nou Partit Democràtic, partidari de un federalisme obert, perquè la seva veu s'expressi a través d'aquest partit socialdemòcrata que aspira a governar el Canadà. Tanmateix, cal matisar que la pràctica desaparició parlamentaria del Bloc, a nivell de percentatge electoral no ha estat tan acusada ja que s'ha passat dels 38% dels vots de la "província" al 23%.
Hi haurà referèndum a Escòcia
En el cas d'Escòcia la victòria ha estat més gran del que s'esperava perquè l'independentista SNP (Scottish National Party) ha tret la majoria absoluta, amb 69 escons sobre un total de 129, és a dir, n'ha guanyat vint-i-tres de més, amb un 45% dels vots. En aquest cas els derrotats han estat els laboristes que s'han quedat amb 37 escons (set de menys) i els liberals amb cinc (dotze de menys), mentre els conservadors n'han tret quinze (cinc de més). El líder del SNP, Alex Salmond, ha promès celebrar un referèndum sobre la independència abans de finalitzar el seu mandat, el 2016. Ja ho va intentar en l'anterior legislatura però governava amb majoria relativa i cap altre partit li va donar suport, impedint així la celebració de la consulta.
A Escòcia, l'SNP és l'únic partit parlamentari (junt amb la petita formació dels Verds) que es declara independentista mentre que liberals, conservadors i laboristes opten per mantenir Escòcia dins de la Gran Bretanya. Sols dins dels liberals escocesos, que ara han estat els gran derrotats, hi ha un fort corrent, tot i que minoritari, favorable a la independència. I les últimes enquestes situen els partidaris de la sobirania entre el 25 i 35% dels escocesos. La lliçó és que la gran victòria del SNP obeeix a diverses causes, no sols polítiques sinó també socials i econòmiques.
El model polític català és diferent
Aquests dos models politics, Escòcia i Quebec, es caracteritzen perquè han aglutinat en un sol partit (Bloc Quebequès/Partit Quebequès i SNP) a la pràctica totalitat dels independentistes, situació ben diferent de l'existent a Catalunya, on hi ha dos partits parlamentaris independentistes (ERC i Solidaritat) mentre que altres tres tenen forts corrents interns sobiranistes (CDC, UDC i ICV) i fins i tot el PSC té dins seu una minoria que s'hi declara.
En el nostre cas, a diferencia d'Escòcia, on ara per ara el sostre de partidaris de la independència se situa en el 35%, les enquestes diuen que els partidaris decidits de la sobirania són al voltant del 25% (xifra que ha anat creixent sense discontinuïtat en els últims vint anys) però que en cas d'estar davant de les urnes per decidir el nostre futur com a nació aquesta xifra podria arribar fins al 50-60% dels votants.
Una altra diferència bàsica és l'actitud i postura política dels estats respectius donat que al Canadà hi ha un dictamen judicial segons el qual el govern federal hauria de respectar la voluntat lliurement expressada pels quebequesos. A la Gran Bretanya tots (conservadors, laboristes i liberals) són contraris a la independència d'Escòcia però ningú s'ha declarat disposat a fer cas omís a la voluntat del poble escocès. A Espanya hem vist amb data recent com es trepitjava la voluntat dels catalans expressada en referèndum sobre el seu Estatut, fet sense precedents en la Europa democràtica de desprès de la Segona Guerra Mundial. Què no seria si enlloc d'un Estatut es tractés de la sobirania!
