El drama d'Oslo és, de fet, el dels pobles escandinaus (Noruega, Suècia, Finlàndia, Islàndia i Dinamarca). És una mostra més del perill que comporta l'extensió i propagació de les ideologies extremistes, lligades a l'onada de populisme polític que travessa Europa amb forta intensitat en els últims temps.
L'actuació de l'ultradretà noruec Anders Behring Breivik és un reflex de la mateixa bogeria que ha portat Al Qaida a matar a milers de persones en nom de Déu. El totalitarisme ideològic, amb un fort component de religió i unes gotes de la teoria del xoc de civilitzacions, creen monstres com Breivik. La crisi econòmica, els forts índexs d'immigració a les societats europees i la fallida de l'estat del benestar són algunes de les bases del caldo de cultiu en el que prosperen els extremismes i els populismes.
Les últimes eleccions legislatives celebrades en un estat escandinau van ser el passat mes d'abril a Finlàndia, produint-se un fort avenç del partit dels Vertaders Finlandesos, tenyit amb fortes dosis de populisme i extremisme, quedant molt a prop, en nombre de vots, del primer partit del país. Va ser una nova senyal d'alarma (veure articles publicats a Tribuna Catalana els dies 20 i 28 d'abril) desprès d'anys de progressos polítics d'aquestes forces en el nostre continent, que fins i tot han arrelat a casa nostra tal com es va veure a les últimes eleccions autonòmiques catalanes i municipals.
La pendent fatal dels populismes
El fenomen de l'extremisme i populisme afecta a la major part d'estats europeus, tant del Nord com del Sud, tant de l'Est com de l'Oest. El passat mes d'abril Dominique Reynié, politòleg, va publicar el llibre "Populismes: la pente fatal" (Editorial Plon) on fa un repàs complert als vint-i-set partits populistes europeus establerts en divuit estats. L'autor afirma que l'esquerra s'ha debilitat (actualment a la UE sols hi ha dos governs d'esquerra: Xipre i l'Estat espanyol) ja que una part creixent de l'electorat popular s'ha passat de l'esquerra a la dreta populista i extremista.
Aquest fenomen ja va passar en els anys trenta. I ja sabem quin va ser el final
La tesi d'aquest autor és que estem davant d'un nou tipus de populisme, basat en la defensa d'un patrimoni material (el nivell de vida) i un d'immaterial (l'estil de vida). Aquest nou populisme prospera amb la crisi econòmica i la immigració, quan l'atur i la precarietat fan disminuir el poder de compra i ofereixen un futur negre, sense perspectives, a milions d'europeus. En un continent descristianitzat, sense religió, han desembarcat a les últimes dècades milions d'immigrants musulmans practicants i això causa un fort neguit.
El populisme progressa tant en els estats rics com en els més desfavorits, tant en els de tradició catòlica com protestant o ortodoxa. La xenofòbia, la por a l'Islam, el temor davant del futur que ens espera (personal i col·lectiu), el rebuig del multiculturalisme, etc. s'han estès arreu del continent. Es fa difícil d'establir en alguns casos la frontera entre el nou populisme i la nova extrema dreta ja que comparteixen un seguit de temes essencials a les seves doctrines i postures polítiques. El nacionalisme, la xenofòbia, l'autoritarisme, la desqualificació de la classe dirigent i dels mitjans de comunicació, l'atracció vers aquestes doctrines de les classes populars, no són nous. Ja va passar en els anys trenta (segle XX), a continuació de la crisi econòmica mundial. I ja sabem quin va ser el final.
La força electoral del populisme
Per lluitar contra el terrorisme i l'extremisme no n'hi ha prou amb fer recular l'atur i tornar a posar en marxa l'economia productiva sinó que cal també una ferotge lluita ideològica, que comença a les escoles, inculcant valors de convivència i no d'exclusió. El joc dels partits en el sistema democràtic tendeix a deixar espai a aquests nous partits extremistes i populistes en la mesura que demostren ser forts, donant-los d'alguna manera una certa legitimitat (Finlàndia, 19% el Partit dels Vertaders Finlandesos; Holanda, 15% el Partit de la llibertat; Hongria, 17% el Jobbik; Àustria 15% el Partit de la Llibertat: Suïssa, 29% la Unió Democràtica de Centre; França, 18% el Front Nacional; Bèlgica, 8% el Vlaams Belang; Dinamarca, 14% el Partit del Poble; Noruega, 23% el Partit del Progrés; Suècia, 6% els Demòcrates de Suècia; Bulgària 9% el Ataka; Letònia, 15% la Unió Nacional,...). Amb polítiques d'aïllament o d'integració en el sistema no se soluciona el problema sinó amb una denuncia constant de cap a on porten aquestes doctrines, aquestes ideologies. I amb una regeneració imprescindible del sistema democràtic.
