La destrucció de la immersió lingüística ha portat amb ella un fenomen encara més perillós. Al menysteniment de l'estament educatiu català, de tots els seus professionals, de les institucions catalanes i del funcionament legislatiu normal, ara se li suma el debat agrandit --absolutament minoritari fins fa res-- que se'n fa de la utilitat i necessitat de la immersió lingüística a Catalunya.
La setmana passada el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) feia realitat la primera mostra de destrucció de la immersió lingüística a Catalunya.
Passant-se per la pedra el procediment legislatiu regular i normalitzat en un estat democràtic, l'alt tribunal va sentenciar sobre l'ensenyament a Catalunya amb una resolució que dictamina --amb precisió de rellotger suís-- quina ha de ser la presència del castellà a les aules de cinc centres catalans: un 25% de les hores de classe.
Vint-i-cinc... per què? Seguint quin model? Amb quins suports socials i polítics? L'ambiguitat i arbitrarietat de la mesura no dóna massa marge a la interpretació: estariem parlant d'una resolució judicial amb caràcter de decretazo, un perquè sí, un mira no m'emprenyis més amb tantes preguntetes impertinents... El nivell del debat i de la intenció de diàleg queda, doncs, situat on pertoca.
Ha de qudar clar que el debat sobre el model d'escola catalana és inexistent"
Aquesta situació insòlita --les situacions insòlites a Catalunya comencen a ser una norma-- ha estat, però, el darrer graó d'una llarga escalada d'atacs al model d'escola catalana. Des del mateix TSJC i passant perl TC i els tribunals de les Illes i el País Valencià s'han dut a terme en els darrers anys continuus i reiterats atacs al català a les aules. L'invisible objectiu a curt termini no s'ha fet esperar.
La cobertura reiterada dels mitjans sobre el tema, les constants respostes de la Conselleria d'Ensenyament, les declaracions entrecreuades, les declaracions de les comptades famílies que demanen un canvi a les aules dels centres d'ensenyament públics... el xup-xup d'aquesta olla ja ha començat a fer efecte en la societat: els atacs han obert una escletxa allà on no n'hi havia hagut mai cap, allà on el consens i la normalitat eren la pauta i on l'acord hi regnava. Ara, però, hi plana l'ombra del dubte.
El pitjor, pel moment, ha estat fer bullir l'olla sense bròquil. Fer-la bullir fins i tot sense ni tan sols una mica d'aigua. La qüestió és fer veure un aparent problema, crear qüestionaments absurds allà on tota una comunitat s'hi havia posat d'acord, i obrir fronts que divideixin. L'efecte colateral pot ser l'esclatxa on hi posin la cunya: ha de qudar clar que el debat sobre el model d'escola catalana és inexistent.
