Tenint en compte que l'Estatut és una llei orgànica de l'Estat espanyol i que el finançament està condicionat per aquest marc legislatiu, el més normal seria que l'executiu de José Luis Rodríguez Zapatero estigués nerviós.

Nerviós perquè incompleix una llei estatal i nerviós perquè un dels seus rebostos de vots, el Principat, pot començar a enfadar-se i a passar-los factura. Però no és així. L'Estat espanyol demostra, un cop més, que és una farsa perquè el seu govern central està la mar de tranquil incomplint una llei que ell mateix ha impulsat. A més, Zapatero continua instal·lat en la tesi que gràcies a ell es guanya a Catalunya i que, per tant, quan sigui l'hora de prémer l'accelerador es farà sense que passi res.

s igual que es porti més de mig any de retard en la reforma del sistema de finançament. La realitat és que el govern espanyol no té cap intenció de moure el finançament fins que el govern gallec, presidit pel popular Alberto Núñez Feijoo, estigui format i se sàpiga qui n'és el conseller d'Economia i qui, per tant, ha de negociar la reforma del finançament en clau gallega. Des de l'executiu socialista estatal, es descarta fer cap moviment en la negociació amb Catalunya fins que això no passi. O, el que és el mateix, fins dues setmanes després de setmana santa. Alhora, es descarta qualsevol tipus d'aproximació al president, José Montilla. Per acabar-ho d'arrodonir, les fonts consultades del govern espanyol no donen especial transcendència a la posició catalana.

Quan se'ls pregunta si el Principat és la gran clau que s'ha d'arreglar per tirar endavant la reforma, la resposta és relativista. En altres paraules, que hi ha absoluta confiança en el fet que, al final, Catalunya dirà que sí. Pot ser una estratègia negociadora, però és preocupant que, al llarg de tot el procés, on sempre s'han notat nervis és a la banda catalana. I, en canvi, a La Moncloa socialista s'ha donat la sensació que es respirava tranquil. Males sensacions, en definitiva.