Ara fa un mes, la vicepresidenta primera del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, va assegurar a l'acabament d'un Consell de Ministres que la intenció del seu executiu era acordar un model de finançament autonòmic durant el mes de gener. L'objectiu era aconseguir un pacte per portar-lo, posteriorment, al Consell de Política Fiscal i Financera. "Si és la primera setmana de febrer, tampoc passarà res" assegurava De la Vega. Amb aquestes paraules donava a entendre, i així ho corroboraven fonts del seu govern, que no els interessava allargar més la negociació. Per què? Doncs perquè no interferís en la campanya electoral del País Basc i de Galícia. El resultat, no obstant això, és que s'estan troncant els plans de l'executiu ZP, i a principis de febrer, el més calent potser ja no és a l'aigüera. Però poc li falta.
La pregunta que ve a continuació és: què impedeix als socialistes tirar endavant el seu full de ruta? Catalunya, evidentment, no. El problema no és el govern del Principat perquè el president, José Montilla, i els partits que li donen suport estan fent mans i mànigues, tant en públic com en privat, per mantenir viva la negociació. Altra cosa és si estan caient tots plegats en una irresponsabilitat flagrant i si s'hauria de fer pagar al PSOE tot el seu incompliment. Sigui com sigui, el que és segur és que José Luis Rodríguez Zapatero no podrà posar l'excusa catalana com a explicació a l'enquistament del nou Finançament. El problema es resumeix en dos noms: Andalusia i Extremadura.
Per resumir-ho molt, el que passa és que tant Andalusia com Extremadura són dues de les comunitats que més es beneficien del sistema actual. Bé, són de les que més s'han beneficiat amb qualsevol sistema durant l'etapa posterior al Franquisme. I són aquestes dues autonomies les que estan posant més pals a les rodes per aconseguir un acord definitiu exportable al CPFF. Així ho admet, en privat, el secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña. A Ocaña se li ha sentit dir pels passadissos que si no tenen a punt l'acord és per les dificultats que hi posen andalusos i extremenys.
Pel que fa a Andalusia, juga amb avantatge. Tant pel deute històric que contempla el seu nou Estatut com per la pressió que pot fer dins del PSOE. En canvi, Extremadura és més dèbil. No és que tingui les de perdre amb la reforma, perquè igualment continuarà rebent molt més del que aporta. El problema és que pot deixar d'estar tant sobradament subvencionada. I això, en els plans del president extremeny, Guillermo Fernández Vara, de mantenir-se en el govern tants anys com l'encomiable Rodríguez Ibarra, pesa de valent.
