Madrid · Heus aquí el panorama previsible que haurem de patir els catalans un cop els ciutadans de l'Estat espanyol passin per les urnes (amb el visit-i-plau dels mercats, of course). D'entrada, si res no ho canvia, la majoria absolutíssima del PP està cantada. Al PSOE, abans de l'estiu, les enquestes els deien que, amb un esforç fins al final, era possible mantenir 120 diputats. La xifra es considerava òptima per consolidar el lideratge d'Alfredo Pérez Rubalcaba dins el PSOE i començar a bastir una alternativa lluny del nefast record de Zapatero. L'any 2000 –en plena crisi del socialisme espanyol– el gris Joaquín Almunia va aconseguir 125 llocs al Congrés espanyol.

Ara, però, l'estocada a la Carta Magna espanyola ha estat un tret al peu que els pot complicar molt les coses: la frontera psicològica dels 100 diputats trontolla. Els socialistes són conscients que la dreta espanyola té el terra en els 105 escons del 1986 i, quedar per sota d'aquesta xifra pot ser un cop psicològic brutal: voldria dir que estan pitjor que l'Aliança Popular del vell feixista Manuel Fraga. Això tindria conseqüències devastadores per a la unitat interna del PSOE. Fins ara ningú no s'ha mogut de la foto, però hi ha un malestar latent que saltarà pels aires si més gent de l'esperada es queda sense feina després dels comicis de novembre.

Per primera vegada a la història, els grups catalans poden perdre la centralitat en el joc parlamentari espanyol, que era simbòlicament important

L'altra part del xou polític madrileny serà l'enorme fragmentació de les corts estatals. La implosió socialista farà créixer IU (o el PCE, directament) i donarà marge a Equo, la nova formació ecologista que pot dinamitar la coalició ICV-EUiA. La dreta tampoc s'escaparà de l'atomització. La neoespanyolista Rosa Díez, un fenomen madrileny, podria tenir grup propi (5 diputats) i caldrà veure quin paper fa el Foro Asturias de l'anti-marianista Francisco Álvarez Cascos.

Si, com indiquen tots els baròmetres, Rajoy assoleix una còmoda majoria, aquest escenari li anirà com oli en un llum per buscar suports estètics a la seva ofensiva recentralitzadora. És a dir, per primera vegada a la història recent, els grups catalans poden perdre la centralitat en el joc parlamentari espanyol, que era simbòlicament important fins i tot en temps de majories absolutes. El futur president del govern de l'Estat espanyol podrà maquillar les retallades nacionals pactant ara amb Rosa Díez, ara amb Cayo Lara, ara els regionalistes... i amb la tranquil·litat de saber que el socialisme, sense nord, estarà fora de combat durant molt de temps.

I Catalunya què hi pintarà? Caldrà veure veure si, collats per les circumstàncies, neix un paradigma nou que situï l'independentisme desacomplexat com l'única eina útil per moure's a Madrid, que substitueixi el pactisme imperant de Duran i Lleida. Els fronts previs semblen improbables però el que rebutgen els partits de l'esquerra independentista d'entrada potser ho acabarà forçant la realitat madrilenya, que és tossuda fins a dir prou.