Madrid · A la convenció del partit a Màlaga, aquesta setmana els ha deixat clar que l'aznarisme no és cosa del passat, sinó de futur. Moderats? De centre? Dreta, pura i dura. És el missatge que ha llençat Aznar als qui, amb tota probabilitat, ocuparan el govern espanyol després del 20 de novembre. I en aquesta línia de mà dura, el que més tem és que el seu successor, Mariano Rajoy, acabi pactant amb el món abertzale la fi del conflicte basc. "Hi ha d'haver vencedor i vençuts", va clamar.

El seu plantejament s'explica, no només en clau política, sinó –i sobretot– des d'un punt de vista psicològic. D'entrada, no cal oblidar que ell va ser víctima d'una acció d'ETA i això va canviar el seu punt de vista de com resoldre la situació a Euskal Herria. A més, els atemptats de l'11-M –que ell posa al mateix sac que ETA, sense cap mínim matís– van marcar profundament el pensament i les conviccions del president més espanyolista que ha tingut l'Estat.

En segon lloc, Aznar no es vol sentir traït. Considera que ja va fer moltes cessions quan parlava del "Moviment basc d'alliberament" i després de pactar abastament amb el PNB de Xabier Arzalluz. En el seu entorn, estan convençuts que els seus gestos no van ser prou correspostos: Aznar volia passar a la història com el gran pacificador i, en canvi, la ciutadania espanyola el va fer sortir per la porta de servei, després d'una coalició il·legal amb EUA per atacar el poble iraquià.

Per això, les paraules d'aquesta setmana a Màlaga tenen un toc de testimoniatge: ell vol ser la veu dels dirigents a qui considera injustament apartats en el nou PP triomfador: María San Gil, Regina Otaola o Jaime Mayor Oreja. Aquest és el raonament que feien, a les últimes hores, des de l'entorn de Rajoy i aconsellaven passar pàgina. És evident que, a Rajoy, l'ombra d'Aznar ja no li fa por. Cal veure si, un cop a la Moncloa, li fa cas o no.