Mariano Rajoy ha renunciat definitivament a fer política. Després de l'èxit evident del 9-N i una resposta maldestre i confusa del govern espanyol, ha optat per deixar les coses en mans dels tribunals. És l'exemple de la impotència estatal per entendre i gestionar l'abast de la reivindicació catalana, expressada a les urnes.
Madrid ·
Dissabte dia 29, el president espanyol visitarà Catalunya. Ho farà després de reconèixer en públic que no sap gaire bé qui hi mana. Ho farà després que un militar hagi tractat el país com una colònia.
Ho farà després que un arquebisbe hagi dit que "Espanya es crema i es dessagna". Ho farà després que el poder executiu hagi forçat la Fiscalia a actuar contra un president democràtic, sense importar-li el cost que això té, fins i tot, per a la seva imatge internacional.
Aquest és el paisatge de fons real que emmarca el viatge que farà -ep!- com a president del PP. Els propers dies es tornarà a inflar la nuvolosa de la Tercera Via, la retòrica dels qui s'aferren a la paraula "diàleg" tot i que saben que l'han convertit en un esquelet sense suc ni bruc.
No ens enganyem. La Moncloa fa temps que només vol vèncer"
No ens enganyem. La Moncloa fa temps que només vol vèncer, no pas convèncer, i ara encara amb més força perquè a Madrid saben que al 9-N l'Estat va quedar en evidència. El 29 mantindrà el discurs de sempre.
Espanya és avui un edifici, apuntalat el 1978, que s'ensorra, amb les bigues corcades de corrupció i que, en la fal·lera per aturar l'independentisme, ha traspassat totes les línies vermelles: la seva manca de cultura democràtica ha quedat al descobert a ulls del món.
L'últim capítol és la pressió brutal al fiscal Torres-Dulce perquè els salvés davant del seu electorat. Lluny de rectificar, però, insisteix en els vicis d'antic imperi. És la síndrome Rizal, aquell metge filipí que demanava a la metròpoli que no estrenyés tant la corda i que Espanya va acabar convertint, amb la seva mort, en l'heroi nacional de la llibertat del seu país.
