Sempre hi ha un noi a la barra del bar que, de tan educat, el cambrer no veu mai. Tothom li acaba passant davant i ell es queda sense beguda. Tots tenim un amic així: gent bondadosa i prudent a qui acaben prenent el pèl. A Madrid, aquest és el paper que estan fent el gruix dels polítics catalans.
Madrid ·
Rebre engrunes i abaixar el cap, sempre agraïts. El debat de l'Estat de la nació (espanyola) ha estat més nacional (espanyol) que mai. Potser no cal dir-li més de política general perquè, certament, només s'ocupa d'allò que preocupa al PP i al PSOE, és a dir, a l'Espanya més jacobina i tronada, amb permís de Rosa Díez. L'any passat, el debat va estar marcat per la penosa sentència de l'Estatut, tot i que al final la covardia del socialisme català va fer impossible un front patriòtic per fer sentir la veu indignada del país en forma de proposta de resolució. José Montilla va fer un estrany invent perquè el Congrés votés de nou el pròleg del text estatutari mentre els seus col·legues del PSOE obrien uns ulls com unes taronges. Però com a mínim, la desafecció catalana (avui traduïda ja en independentisme, segons el CEO) es va fer sentir. Els autonomistes d'aquí i d'allà encara es van esforçar per buscar alguna eina que permetés encarrilar de nou l'encaix.
Aquest any no. Res de res. Catalunya ja no compta, ni per bé ni per mal. El PSOE viu còmodament als braços del PNB, un partit que no té la necessitat de fer campanyes pedagògiques per fer-se estimar a Espanya. El socialisme espanyol, esgotat per l'Estatut, diuen, ja no té més ganes de barallar-se amb els catalans, per desesperació del líder d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, que vol tornar a ser la peça clau de l'estabilitat espanyola. De fet, segons algun mitjà amic, quan ell parla, la borsa puja. L'Ibex 35, però, haurà d'esperar, perquè CiU, a Madrid, no està de moda. Només Mariano Rajoy comença a festejar-lo.
Malgrat aquest rebuig evident cap als grups catalans, convergents i socialistes han fet mans i mànigues per demostrar que allò que han arreplegat, amb prou feines un plat generós de llenties, era històric. En privat, però, tothom sap que els verbs "instar", "impulsar", "accelerar" ja no porten enlloc, i menys en el cas d'un president, Zapatero, poc amant de complir els compromisos. I, a més, aquestes resolucions poques vegades acaben sent una realitat.
Caldrà esperar la nova legislatura perquè aquesta ja no dóna més de si. I caldrà esperar polítics catalans amb més empenta que diguin les coses pel seu nom i procurin, de veritat, pel país. Sinó, que Espanya debati de l'estat de la seva nació que nosaltres, algun dia debatrem de la nostra. Oi, senyors del CEO?
