Si Jorge Alarte, secretari general del PSPV-PSOE, visitara el metge perquè aquest li indicara quins mal pateix la salut del seu partit, perdedor de totes les eleccions que s'han celebrat al País Valencià als darrers 16 anys, la resposta seria concreta: "El mal prové de València, València fou el primer símptoma de la malaltia que ara com ara patiu".
Tan sols que el metge en qüestió mirara les dades del PSPV als diversos comicis celebrats al cap i casal i les comparara amb la mitjana dels socialistes en les mateixes convocatòries, el metge deduïria que els vora 20 punts de diferència que separen el PP del partit del puny i la rosa a escala autonòmica no són cap novetat: a la ciutat de València, aquesta distància es repeteix de manera insistent d'ençà que Rita Barberà, al 1991, va fer-se amb l'alcaldia.
Així doncs, València és el tumor que ha infectat tot el mapa electoral. Els socialistes no sols no han estat capaços d'aturar la sagnia de vots que pateixen a València, sinó que han vist, desconcertats, com aquest diferencial el PP el traslladava a localitats com ara Algemesí, la Vall d'Uixò o Villena. El PP arrasa en llocs on abans guanyava de poc i on fins i tot perdia, a l'urna municipal. La malaltia, per tant, s'escampa sense que cap medecina ho impedesca. Alarte, però, s'ha proposat d'evitar-ho, i ja estudia la manera de reduir distàncies a València ciutat.
Tenint en compte que, ara com ara, al secretari general nacional no li agrada cap dels dirigents del seu partit al cap i casal (Rafa Rubio i José Luis Ábalos s'hi han repartit la gestió d'un partit dividit en tot de faccions i que més aviat sembla Beirut que no una ciutat europea moderna), Alarte acaba de crear una mena de comissió gestora que conduesca el PSPV local a un congrés que ben bé podria celebrar-se a la segona meitat del 2009, i no al començament, com en principi estava previst. Aquesta comissió, presidida per José Camarasa, mirarà d'acostar posicions entre els uns i els altres i, sobretot, més que buscar una persona de consens, assegurar que poden complir-se determinades mesures que Alarte ha exigit a l'agrupació comarcal del partit, çò és, doblar la militància i crear tantes agrupacions com districtes té la ciutat, 16.
Avui tan sols hi ha 2.050 afiliats i 7 agrupacions. Per tant, es tracta de doblar aquestes xifres, i sense tenir poder. "Pitjor seria si no manàrem a Madrid", comenten des de la cúpula de la formació, però el ben cert és que, fins ara, accedir a les fileres del PSPV local era com voler passar una oposició a jutge. Tothom escrutava fins l'últim detall cada alta que hi havia, i és que el temor a un desequilibri de forces entre els partidaris dels uns i dels altres sempre hi planava, amenaçant. Per posar un exemple sobre la diferent implantació de cada partit, el PP, només a Oriola (Baix Segura), compta 4.000 militants actius, el doble que el PSPV a una ciutat com ara València, que multiplica per 10 els habitants oriolans.
Això a banda, la desconnexió del partit amb els moviments cívics de la ciutat és notable. Hi ha tot d'associacions que miren de preservar els valors de la ciutat, o millorar-ne la qualitat de vida, o simplement són espais d'interrelació veïnal... Però els socialistes mai no estan on haurien de estar, i això es nota a l'hora de les eleccions. La dreta venç en tots i cadascun dels barris de la ciutat, elecció rere elecció, en un fenomen gairebé paranormal que ni tan sols es repeteix a Madrid. Els moviments d'Alarte, que són peremptoris, amaguen un bloqueig que, de fet, és al darrere de l'ajornament 'sine die' del conclave municipal valencià: Francesc Romeu, que va competir amb ell per la secretaria general nacional al congrés celebrat el setembre passat, la persona que va unir-se a Joaquim Puig per tal d'evitar que Alarte (amb qui està enfrontat de fa anys, com a "fills polítics" que tots dos són de Ciprià Ciscar, i com a coetanis que miren d'ascendir amb rapidesa al tauler de la política) esdevinguera victoriós d'un congrés que, al remat, va guanyar de només 20 paperetes, el mateix Francesc Romeu, doncs, ha anunciat que optarà a ser secretari general del PSPV a València ciutat, un lloc de privilegi des del qual difícilment derrotarà Barberà, però que el situaria en l'aparador mediàtic i en una veu molt a tenir en compte si al 2011 Alarte fa figa.
L'alcalde d'Alaquàs no en vol ni sentir a parlar, i ja ha posat a treballar els seus homes de confiança a la recerca d'una estratègia, exposada línies enrere, que permeta d'aïllar Romeu (cosa senzilla, si atenem l'escàs pes que aquest té a la ciutat on és afiliat, tot i ser de la veïna Silla) i de trobar una eixida de consens. Les figures de Cristina Moreno (diputada autonòmica de llarga trajectòria i secretària d'economia del PSPV a la comissió executiva nacional) i del jove advocat Carlos González Triviño, que sempre s'ha mogut entre línies i s'ha preocupat de fer-se un lloc als mitjans de comunicació mitjançant tot de col·laboracions, podrien ser les persones que relleven Rafa Rubio.
Això implicaria, segurament, la no-repetició de Carme Alborch com a cartell electoral al 2011, en el que seria, al seu torn, la sisena vegada consecutiva que els socialistes canvien de candidat a l'alcaldia a València ciutat. No ho fan des que Ricard Pérez Casado va presentar-se al 1983 i al 1987. Potser en aquesta mancança de continuïtat rau bona part d'una malaltia que ja s'ha estès a tot el país.
