L'embolic de les fusions de les caixes d'estalvi, que al Principat ja ha ofert episodis ben galdosos, mostra ara al País Valencià una cara nova, diferent, directament relacionada amb els problemes endèmics de la societat en qüestió. Una fusió amb criteris de país i potent o una altra d'aliena i en què tan sols primer el melic propi, sense pensar en el bé del conjunt? Aquesta és la tesitura en què es troben immergides les tres caixes valencianes, que per ordre d'importància són Bancaixa, la CAM (Caixa de la Mediterrània) i la molt menor Caixa Ontinyent.
Bancaixa i CAM són, de fet, la tercera i quarta caixes de l'estat, un fenomen idèntic al de les províncies que tradicionalment han representat, çò és, València i Alacant, la tercera i quarta província més poblades de l'estat espanyol, respectivament. Juntes, esdevindrien la tercera caixa de l'estat, amb molta diferència sobre la quarta, i a més mirarien de prop les dues caixes principals, que són la Caixa de Pensions i Caja Madrid. A Alacant mateix, el vicepresident econòmic de la Generalitat Valenciana, Gerardo Camps, va anunciar el 30 d'octubre passat que "seria una irresponsabilitat" que el Consell no impulsara la concentració de les dues grans caixes valencianes.
En un context com l'actual, en què els processos de fusió estan a l'ordre del dia i en què el Banc d'Espanya mateix ha demanat una reducció notable del nombre de caixes d'estalvi, les declaracions del conseller d'Economia i Hisenda eren un avís en tota regla als responsables de la CAM, clarament oposats a la fusió amb Bancaixa si això implica una reubicació de la seu, que segons pensen només pot estar a Alacant, per tal de "no perdre més pes polític i econòmic respecte València". Un punt de vista que, evidentment, ja ha topat amb la negativa dels empresaris valencians, encantats amb la fusió sempre que el centre d'operacions no se'n desplace gens ni mica.
No volen ni pensar que aquest se'n vaja cap al sud, 150 quilòmetres avall, on "els alacantins", bona part d'ells "zaplanistes", poden fer de les seues, com ja es va demostrar amb motiu de la renovació de càrrecs de la caixa, quan els fidels a l'expresident valencià van fer pinya amb els socialistes perquè no hi accediren determinats seguidors de Francisco Camps. Amb els diners no es juga, que diria aquell. Enfurismats com estaven els consellers de la CAM i la majoria de partits de l'oposició, que mai no han vist del tot clara la conveniència de la fusió, Gerardo Camps va llançar-ne una de més grossa encara. Enmig d'un reduït grup de periodistes, el vicepresident va advertir que la CAM podria entrar en números rojos més prompte que tard. En concret, d'ací un any. Unes declaracions que ha fet córrer rius de tinta i que ha reviscolat l'esperit "antivalencià" a les comarques més meridionals, sempre receloses d'un cap i casal que mai no ha estat tal.
El problema és que, en efecte, a la CAM li convé de fusionar-se amb una altra caixa important. I en aquest escenari sorgeixen dues vies: la madrilenya i la valenciana. La forana i la casolana, per bé que aquesta segona opció desperta no poques reticències a Alacant, una ciutat i cap de província "farta" que "tot se'n vaja cap a València". La Copa de l'Amèrica, la fórmula 1, la Ciutat de les Arts i les Ciències... I la CAM? No, la CAM, no. Per això el president de la Diputació alacantina, el zaplanista José Joaquín Ripoll, saludaria molt més alegre una fusió amb Cajamadrid i, potser alhora, amb Caixa Galicia. Una entesa tripartida que deixaria el centre de poder a Madrid, sí, però que per contra evitaria el tancament d'unes 400 oficines que sí que podria haver amb la fusió amb Bancaixa, atesa la competència ferotge que fins ara hi ha hagut al mateix àmbit geogràfic.
Al trident en qüestió fins i tot podria afegir-s'hi Cajamurcia, que tampoc no travessa un bon moment. L'altra eixida, la de país, significaria fer força amb Bancaixa, la petita Caixa Ontinyent i la balear Sa Nostra, amb tot el que això implica. Una unitat cultural, idiomàtica i gairebé patriòtica, pels temps que corren. Una idea que agrada i molt el president Camps però que posa contra les cordes Ripoll i companyia, començant per la molt bel·ligerant i "cantonalista" Cambra de Comerç d'Alacant. Com acceptar un trasllat de la seu de la CAM a València? No ho capeixen, ni de bon tros. Fet i fet, han suggerit que la fusió tindria el seu vist-i-plau si la seu s'estableix a Alacant. En realitat, el mateix Zaplana ja va mirar d'unificar les dues principals caixes valencianes, al seu dia. No se'n va sortir, malgrat els excel·lents contactes que mantenia al sud i que per fi veien "un alacantí a la cort de València". Si aleshores no fou possible, potser ara encara costarà més... si la crisi i la visió de futur abans no aplanen el camí.
Si la fusió de les caixes valencianes no es materialitza, Caja Madrid s'unirà a una altra caixa, potser la gallega (encara que allà el president, Alberto Núñez Feijóo, també reclama una unió de Caixa Galicia i Caixa Nova, la del nord i la del sud), i la Caixa de Pensions i Caja Madrid encara se n'escaparan més, quant a nombre d'oficines i de clients. La pilota és a la teulada d'Alacant, que ha de mirar amb més amor València, però també a València, que potser ha de deixar estar, per una vegada, les seues ànsies de ser la capital de tot. Potser, amb aquest gest, començaria a ser una capital de debò.
