La cita electoral d'aquest diumenge, 7 de juny, cobra una importància ben especial al País Valencià, on les darreres cròniques polítiques s'escriuen als tribunals de justícia, més que no a l'hemicicle parlamentari. El procés Gürtel, que implica la cúpula del PP autòcton, afectarà el sentit del vot de molts ciutadans, però també l'actuació del cap de l'oposició, Jorge Alarte, que arriba a la contesa en qüestió vuit mesos i mig després d'haver accedit a la secretaria general del PSPV-PSOE.
Els indicis apunten que el PP no sols no es ressentirà de l'efecte Gürtel, però, sinó que els de la gavina estan en condicions d'eixamplar les distàncies que el van separar dels socialistes als darrers comicis europeus, celebrats al 2004. Aleshores el diferencial va ser del 7,5%.
Els mítings central de cada partit poden servir com a pista. Tots dos van omplir els recintes que van acollir-los, però els aforaments eren sensiblement diferents: 8.000 simpatitzants socialistes al pavelló de la Font de Sant Lluís de València, per vora 13.000 a la plaça de bous de la mateixa ciutat. Els del puny i la rosa no van gosar de convocar l'esdeveniment amb Zapatero i López Aguilar al recinte taurí, per bé que a les eleccions estatals del 2008 sí que van aconseguir rebentar-lo. Per què no? Més enllà que la cita europea no desperta gaire entusiasme, tampoc no és gaire encoratjadora la situació del primer partit de l'oposició. Al cap i casal, sense anar més lluny, només disposaran d'interventors al 60% de les meses, la resta seran apoderats que hi aniran d'ací cap allà. Ni Alarte no encomana esperit de victòria ni tampoc no hi ha la percepció, entre els votants de centre, que l'alaquaser siga una alternativa al PP. I no serà perquè aquest no s'està de fer gestos que remeten al manual popular, fotografia amb l'arquebisbe García-Gasco i renúncia a l'Institut Ramon Llull incloses. Ni així, no sembla que el PSPV-PSOE estiga en disposició de foradar l'electorat valencià del PP. Les urnes, diumenge a la nit, confirmaran o no aquesta intuïció.
Si analitzem les eleccions del darrer cicle electoral (europees 2004, valencianes 2007 i estatals 2008), val a dir que el resultat més favorable pels socialistes va ser el primer de tots tres, quan tocava enviar diputats a Brussel·les. El PSPV-PSOE va quedar-se a 7,5 punts del PP. Als comicis autonòmics del 2007, la forqueta va ampliar-se i de quina manera... fins els 18,5 punts. I l'any passat, en les eleccions espanyoles, el marge va situar-se en el 10,5%. Si la xifra torna a quedar per damunt dels deu punts, el colp psicològic pot ser important, sobretot atenent quina és l'actual moment polític que viu el país, amb unes xifres d'atur que encara pugen (mentre la mitjana estatal minva) i amb un cap del Consell imputat per la justícia que fa no-res va visitar el Tribunal Superior, una imatge inèdita en 30 anys de democràcia. De tota manera, Alarte ja ha dit que aquests comicis no l'afecten, que seran les eleccions valencianes les que dirimiran la seua capacitat de penetració electoral. Tot el contrari que el president Camps, que guaita el 7-J convençut que un bon resultat li serviria per desempallegar-se de l'àurea de culpabilitat que el persegueix de fa tres mesos i mig. Com Carlos Fabra, Camps espera obtenir l'"absolució" per la via electoral, sense esperar què en dictaminen els tribunals competents.
Pel que respecta a la resta del mapa polític valencià, Esquerra Unida es presenta amb l'aspiració de superar el 3,35% i el 2,73% que van recollir a les darreres conteses europea i espanyola, tot confiant en el factor de la crisi, que podria desviar vot socialista en favor seu, i sabent que l'escissió d'Iniciativa del Poble Valencià els fa costat, ni que siga demanant el vot a Raül Romeva, el número 2 de la llista IU-ICV.
El Bloc, que es presenta de nou sota la coalició liderada per CiU i PNB, la coneguda com a Coalició per Europa, pateix de valent en aquest tipus de comicis per la seua predilecció pels socis nacionalistes que considera "de primera divisió", independentment de l'espectre polític en què s'ubiquen. Molts electors del Bloc tornaran a penalitzar-los per aquesta decisió. De fet, al 2008 ja van migrar en massa cap al PSOE. Tant a les eleccions europees del 2004 com a les estatals del 2008, el Bloc va situar-se en un minso 1%, ben minso si tenim en compte que al 2008 fins i tot va anar-hi coalitzat amb Iniciativa, el seu soci al grup parlamentari del Compromís, del qual van expulsar EUPV. Un mal resultat del Bloc seria una llosa difícil d'aixecar amb vista al 2011, quan els nacionalistes aspiren a superar la complicada tanca del 5% dels vots per tal de continuar a les Corts i fer-ho en solitari, sense cap pacte pre-electoral.
D'altra banda, Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) es presenta confiada de repetir el resultat del 2004, quan va fregar l'1% dels sufragis. Són uns comicis en què pot rebre votants descontents amb el Bloc per l'entesa amb CiU i PNB, i en què la seua presència a les tanques electorals del país és infinítament major a la del partit d'Enric Morera.
L'altre enigma rau en el resultat de la UPyD de Rosa Díez, que hi compareix per primera vegada. A les estatals d'ara fa un any i escaig va quedar-se en el 0,7%, un percentatge que segurament multiplicarà per tres o per quatre. Superarà EUPV? Ben bé podria ser així, però tot dependrà del nivell de participació que hi haja. Al 2004, aquesta xifra va arribar al 49%.
